Tunísia (1): Rumb al sud per camins inesperats

Surt el sol a Houmt Souk. Em llevo, preparo les coses i marxo a la dutxa. Els lavabos són bastant humiliants, les parets que separen els lavabos i les dutxes són tant baixes que gairebé permeten veure el del costat emmerdat en les seves històries. Per no parlar de les olors, una fortor que no tinc paraules ni voluntat per descriure. L’hostal és preciós, això si. És un edifici de construcció típica de la zona, de més de 400 anys segons em comenta el propietari. De secció quadrada, està format per un pati interior i dos pisos que el voregen, amb arcs davant de cadascuna de les habitacions que donen al pati. Les parets estan pintades de color blanc i les portes i les finestres de color blau. El pati està molt ben cuidat. Al centre, una palmera impregna de caràcter mediterrani l’ambient mentre que les enfiladisses florides grimpen per les parets. El responsable de l’harmonia de tot plegat és un senyor molt vell, de cara arrugada i ulls petits però intensos, vestit amb gel·laba¹ marró, que camina gairebé a la velocitat que creixen les seves plantes. Em va fascinar quan el vaig veure i vaig dir que si sense dubtar-ho. En part per l’edifici, en part perquè val 6 dinars la nit, uns 3 euros, esmorzar inclòs. Evidentment, dels lavabos no en vam parlar. Mentre perdo el temps buscant l’aigua calenta, penso en que segons la meva idea inicial de viatge  avui hauria de ser a uns 30km d’Algèria i, en canvi, estic a menys de 100km de Líbia. Els cartells a les carreteres indicant la direcció per anar a Trípoli em recorden la sensació que tens al viatjar de que les coses que tant has llegit o vist es converteixen en realitat, apareixen davant teu i les pots tocar. Quan has tingut la sort de viatjar a algun lloc una petita part de tu s’hi queda per sempre més, com si la teva ànima es dividís en petites porcions i a cada lloc on t’has sentit viu i lliure hi deixés una part de record, per recordar-te que aquest jo viu i lliure existeix per molt que la vida diària l’obligui a amagar-se dins teu.

Llevar-me avui aquí i no allà és el resultat de la combinació de molts factors. Quan viatges sol i sense rumb fix qualsevol cosa et pot fer desviar del camí: una conversa interessant, bones sensacions a algun lloc o el simple estat d’ànim amb el que et lleves. Cada dia i en cada moment tens la possibilitat de moldejar el viatge per fer-lo encara més teu. Aquesta llibertat t’obliga a estar pensant sempre en on dormiràs, on aniràs i com hi aniràs. I és aquesta indefinició total i aquesta improvització diària la que aporta més intensitat a tot plegat. Viatjar no és sinó viure amb tota intensitat la quotidianitat de la vida d’altres persones.

Viatjo acompanyat d’una guia, indispensable en aquests casos, i dos llibres, La lección tunecina, de Sami Naïr i Los caminos perdidos de África, de Javier Reverte. El primer intenta explicar la dictadura mafiosa que va governar el país i les raons per les quals la revolució al món àrab va començar precisament aquí, a un dels països musulmans més avançats, i no a altres amb on les llibertats individuals estan més restringides. El segon, és la tercera part de la més que recomanable trilogia dels viatges de l’autor per Àfrica. En aquest cas, el viatge transcorre per Etiòpia, el Sudan i Egipte seguint el riu Nil. Llegir Javier Reverte no fa sinó adonar-te de que el teu viatge és una minúcia i que la solitud que puguis sentir en alguns moments és més que relativa. Així que en els moments més baixos el llegeixo i li faig companyia viatjant més sud seguint els camins imprevisibles de l’Àfrica més intensa.

A Tunísia molt poca gent parla anglès, i molta menys encara parla castellà. A l’autobús entre la capital i Kairouán, la quarta ciutat santa pels musulmans, vaig conèixer en Mongi, un personatge entranyable. Vestit amb gel·laba fosca, llarga barba i mirada penetrant, l’atzar ens va asseure junts a l’autobús, ell amb el seu fill als genolls i jo amb la motxilla sota les cames. Vam xerrar durant les més de dues hores que va durar el viatge. Home de profunda espiritualitat i totalment entregat a l’islam, parlava un anglès deliciós i un castellà més que respectable. Vam parlar de l’Islam, del país i la revolució, de Mohamed Bouazizi, de l’espiritualitat i dels seus dos viatges a La Meca. Quan parla de la ciutat santa li brillen els ulls i li canvia la veu. Això si, detesta els radicalismes i es confessa home de món i servidor de Déu. Arribem a destí quan comença a fer-se fosc, l’estació està a les afores de la ciutat, on els carrers són de sorra i la brutícia guanya protagonisme. Les afores de les ciutats acostumen a ser lletges i impersonals, el que passa és que no sempre hi arribem. En Mongi em fa 4 petons, tal i com fan els homes aquí, i em diu somrient:

– Estic content, Alá m’ha enviat el meu germà català per trobar-nos avui al bus.

Té un somriure simpàtic. Encantat li hagués dit que si i hagués marxat, però no sempre he tingut la oportunitat de parlar amb tanta sinceritat amb un musulmà tant devot. Penso que la conversa es mereix alguna cosa més que un si impersonal, així que provo sort contestant:

– Em sap greu, a mi no m’ha enviat Alá, m’ha portat Tunisair.

Riu i fa que si amb el cap. De sobte, torna el posat seriós i contesta, com si fos una obvietat i jo fos el culpable de no haver-ho entès abans:

– I qui creus que pilota els avions?

A l’acomiadar-nos, li demano pel camí per arribar a la medina. Em diu que n’hi ha dos, el curt i l’espiritual. Així que carregat amb la motxilla i ja fent-se fosc recorro els carrers de Kairouán pel camí més espiritual i, evidentment, molt més llarg. Passo per davant d’una petita plaça mal cuidada, on hi ha el mausoleu d’algú que no he acabat d’entendre si és el besnét de Mahoma o el rebesavi d’en Mongi. Dos nens em persegueixen pel carrer dient-me coses que no entenc, quan em giro i els espanto s’amaguen darrera el primer que troben sense poder amagar les riallades, i tornen a sortir en quan em giro i segueixo el meu camí. Una estona més tard, dels minarets de les mil i una mesquites de Kairouán ressonen els càntics dels muetzins cridant a resar, mentre enfilo els últims metres fins a l’hostal, just davant de l’entrada a la medina, on em refugio dels nens, del soroll de les motos i de l’espiritualitat del camí.

Viatjant més al sud, des de la finestra del louage² observo paradetes de venda de benzina i de menjar en mig de la infinitat dels camps d’oliveres. Als pobles, les ovelles pasturen pels carrers i els camps mentre les seves amigues i familiars pengen d’una pota obertes en canal dels sostres de les terrasses dels bars, on la gent pren tè amb menta i fuma cachimbes de poma. Dos homes netegen a bastonades una estora que desprèn una llengua marronosa que, junt amb el fum dels cotxes i els autobusos, salpebra les ovelles llestes per ser transformades en chawarma. El louage s’atura uns metres més enllà. Un home baixa i es perd entre els carrers del poble. Passats uns minuts sense cap moviment, comencen les discussions entre els passatgers. Parlen en àrab i es discuteixen amb el conductor, suposo que per l’espera a qui ha marxat i encara no ha tornat. La gent de Tunísia té una certa tendència a la discussió. Sovint, ja sigui a bars, pel carrer o als louages he vist discussions, mai he entès els motius perquè no entenc què diuen, però no crec que necessitin masses motius per iniciar una conversa pujada de to. Torna el passatger amb dues bosses enormes plenes. Les col·loca entre els pobres passatgers de la última fila i prosseguim el camí amb els ànims més calmats. Abans, però, una dona llença el bolquer brut del seu fill per la finestra davant la mirada desinteressada dels vianants.

Esmorzo al pati de l’hostal observant la calma que s’hi respira sense altres clients que jo mateix. El sol comença a aparèixer rere els murs blancs del segon pis. Es va fent tard i tinc molt camí per endavant. El desert resta impassible a les visites, segur de ser un dels llocs més inhòspits on anar, cruel amb qui hi viu i tant gran que dilueix les persones dins seu i les transforma en Res. I aquest sentiment de ser Res enmig del desert, ni que sigui per un instant, és el meu objectiu d’aquest viatge.

(escrit entre el 25 i el 26 de desembre de 2011)

 ¹ “chilaba” en castellà

² furgoneta que s’utilitza per desplaçaments més o menys curts com a servei alternatiu a l’autobús. No tenen horari, quan s’omplen marxen.

Anuncis

2 pensaments a “Tunísia (1): Rumb al sud per camins inesperats”

  1. Felicitats per les vivències que has viscut a Tunísia, el diàleg directe entre cultures fa caure estereotips i perjudicis ..

  2. Moltes gràcies! Tens tota la raó….segurament amb en Mongi no hagués parlat si me l’hagués trobat a un autobús per aquí! Crec que a uns quants no els aniria malament donar-se una volta pel món abans de dir algunes barbaritats….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s