Tunísia (2): Quan el Res ocupa el Tot

Plou. Són només 4 gotes, però plou. Surto desconcertat de la tenda pensant en que poder cauen coses de les palmeres, al cap i a la fi, estic a un oasi. Però no, és pluja. Fa menys d’una hora veia caure el sol sobre les dunes de sorra fina del Sàhara, assegut a dalt de tot de la duna més gran que he trobat, i ara plou. Surto a buscar algú que em pugui dir si això és normal. Al bar hi trobo un home jugant a escacs contra l’ordinador. Té el rei amenaçat, motiu pel qual ni tan sols gira el cap per dir-me amb tota la desgana “is normal is normal”. Surto a sopar, què bo de tant en tant viure al ritme que marca el sol, deixar-se caure al llit quan la foscor absoluta s’apodera de tot i obrir el ulls quan la claror guanya la batalla del matí. A Barcelona, com a gairebé tot arreu, la foscor mai aconsegueix penetrar l’escut que forma la il·luminació de la ciutat, vivim sense mirar el cel, aïllats de l’univers. Aquí, però, el cel es fa gran, enorme, i s’apodera de tot i es fa impossible no mirar-lo. I vius segons el que ell digui, i et resignes a acabar el dia quan la llum va desapareixent.

Un cop sopat, pregunto al cambrer del bar si en algun lloc es poden trobar cerveses. Res em fa més il·lusió que compartir-ne una amb el silenci de l’oasi, envoltat de palmeres i sorra. Deixar passar els segons, els minuts i fondre’m amb la velocitat de la vida al desert. El cambrer em recorda com vesteixen els tuaregs. Em comenta que allà no hi ha cervesa però que si vaig amb ell en podem aconseguir. Pugem al cotxe. Les llums penetren uns metres en la densa foscor absoluta mentre condueixo per camins de sorra, a vegades entre palmeres, a vegades envoltats de petites dunes de sorra fina. En el trajecte m’explica que prové d’un poble a l’oest de Douz. La seva família té l’hostal i el restaurant del poble, però ningú va a dormir allà ja que no té cap atractiu, així que des de fa 4 anys viu a l’oasi guanyant-se la vida. I cada vegada li costa més marxar d’aquell lloc, on els amics són la seva família i la feina el seu dia a dia. Treballa moltes hores, tot el dia de fet, però a un ritme relaxat. Als hiverns una foguera serveix per reunir-se amb els amics a les tardes. Als estius, quan hi ha més turisme, contracta camells.  

Arribem a un petit aparcament. Dos homes vestits com el cambrer xerren enmig de la foscor. En trobar-se tots tres, es saluden inclinant el cap fent una reverència fins que els dos caps es toquen. Aleshores mantenen la postura uns segons fins que es separen. M’ho miro amb certa gràcia, hi ha costums que no són importables de cap de les maneres. Entrem a un petit bar, un dels homes treu cerveses per tots quatre. Ells es tomben als sofàs i comencen a xerrar en algun dialecte berber. Aprofito per donar un tomb. El bar forma part d’un petit càmping totalment buit. El silenci és trencat per un generador llunyà que s’esforça per donar llum durant uns minuts més abans de que tot quedi en el més absolut dels silencis. Sec de cara a l’infinit. La foscor es transforma en un mur impenetrable. Passen els minuts. Sembla que el món s’hagi aturat. Passen els minuts.

6,30 del matí. Surto de l’oasi en direcció a enlloc. Camino esperant que surti el sol. Camino esperant girar el cap i no veure res, sentir-me part del paisatge, difuminar-me i no ser Res. La sortida del sol no és tant maca com esperava degut als núvols. Tot i això, poc a poc hi ha més llum, un vermell difuminat que va pujant per l’horitzó. Silenci. Rastres d’animals nocturns, qui diu que al desert no hi viu res? Petjades, forats a la sorra. Em giro, l’oasi ha desaparegut fa estona, miri on miri veig sorra i dunes. I silenci. Resto quiet uns segons. De sobte, crido. Crido amb totes les meves forces l’alegria que sento per estar aquí. Crido sabent que ningú m’escolta. Crido perquè aquí és on volia arribar i hi he arribat. És gratificant aconseguir un objectiu i quan ho fas s’ha de celebrar!

De tornada cap al nord em paren a un dels incomtables controls militars que hi ha a la carretera. Baixo la finestra, entrego el passaport. L’escopeta és vella. Molt vella. I la tinc davant dels morros. El militar em saluda mentre crida al seu superior. Un home baixet apareix davant la meva finestra. Se li nota que té més rang tot i que impressiona molt menys que l’altre. Em diu si puc apropar dos companys a Douz. No és la meva direcció tot i que compartim un tram de carretera, així que un minut més tard dos militars pugen al darrere. Veuen estranyats la tovallola taronja mullada i les xancletes assecant-se a un dels seients, però somriuen. No parlen gaire. Provo de parlar una mica de futbol, això sempre funciona, però sembla que no els agrada. Un dels dos, el més jove, em parla una estona però no entenc res del que em diu. De la parrafada només entenc “Bora-Bora”. No sé si es refereix a alguna discoteca o a les illes paradisíaques, sigui com sigui em sembla que estem molt lluny de qualsevol de les dues. L’altre, un pèl més gran, parla una mica d’anglès. Em comenta que és nascut a la capital però que porta més d’un any al desert. Quan en compleixi 4 podrà escollir destí, i ell vol tornar a Tunísia perquè li sembla la ciutat més maca del món. Li pregunto pels controls. Diu que estan atents als rebels libis que de tant en tant apareixen per aquelles terres, però que tot està tranquil. 80km més al nord, i després de dos controls militars més, arribem a la carretera principal. Allà ens acomiadem. El més gran dels dos em dóna la mà. Al pujar al cotxe em comenta:

– Don’t go fast, this road is dangerous.

Què maco que l’exèrcit es preocupi per tu! En realitat la carretera no és perillosa, poder no l’ha convençut com condueixo. Són kilòmetres i kilòmetres de sorra, arbustos i poca cosa més. Cartells anuncien el perill de topar amb camells que creuen la carretera. Per sort, els que em trobo pel camí caminen al costat de l’asfalt amb aquella tranquil·litat. De tant en tant, una caseta ven aigua i benzina o apareix algú caminant com si res. Em pregunto què fa algú caminant per aquí a més de 40km del poble més proper. Es diu que al desert sembla que no hi ha ningú però en realitat està ple de gent. Deu ser veritat. Tot i això, jo només faig que pensar en no punxar o tenir una averia greu allà. Passen els kilòmetres i el paisatge canvia poc.

El sud de Tunísia és preciós. Les curses de camells a Douz reuneixen a centenars de persones cada any per veure quin dels camells és el més ràpid o el més resistent. Els joves del poble es llueixen davant el públic reunit prop del palmerar amb les seves motos petites i sorolloses mentre sona la música tradicional i creix l’expectació quan el primer dels participants s’apropa al final. El guanyador és felicitat per tothom i el camell és recompensat durant tot l’any. El llac salat de Chott el-Jérid impressiona, et fa sentir petit, minúscul davant la immensitat. La caiguda del sol sobre la superfície infinita de sal, les ciutats centrades en els oasis, els autoestopistes, els camells creuant la carretera. El sud de Tunísia és preciós. La seva gent ha après a viure en un ambient difícil, sabent que per molt complicat que sigui el camí cal seguir avançant. Sabent que, per molt gran que sigui la següent duna, sempre sempre hi ha una manera d’esquivar-la i seguir endavant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s