Tunísia (3): medina, te i mar, el final d’un viatge fascinant

– No parles àrab? Quan viatges a un país has d’aprendre les costums i la llengua.

– Només fa una setmana que he arribat!

– Ah! només una setmana? Amb aquesta barba ja sembles un berber! Un sandwich d’escalopa!

Sec a la petita taula oxidada que forma la terrassa del bar, fent temps esperant al tren nocturn que em portarà fins la capital. El cambrer porta el sopar. Poc cous-cous i molts sandwich d’escalopa, això és el que menja la gent a Tunísia. La tarda va caient i l’activitat als carrers de la ciutat gairebé desapareix. El desert queda ja molt enrere. Viatja amb mi un trosset d’aquell desert fantàstic, una ampolla plena de sorra vermella fina, que em recordarà per sempre més aquell oasi, aquells camells, el meu amic tuareg i aquelles dunes.

A Tunísia, les ciutats no em semblen especialment maques. De fet, no estan fetes per ser maques. Ni rastre de busos turístics, edificis d’època o museus d’última generació, només fusters treballant la fusta, mecànics arreglant qualsevol cosa, restaurants servint sandwichs o artesans treballant en els seus tallers minúsculs. Ni rastre de carrers ben arreglats i il·luminats, plens d’arbres i edificis restaurats, on passejar ignorant conscientment la realitat que t’envolta. Ni rastre de tot això. Si viatjar és sentir com viuen els habitants del país que visites, aquestes ciutats són ideals. Ara, si viatjar és pujar al núvol de les comoditats i deixar-se impregnar per una ignorància voluntària i dolça, Tunísia no és un bon destí ja que la realitat t’apareix davant sense que tinguis temps d’esquivar-la. 

A pocs metres de la terrassa, un hotel serveix cerveses en un ambient depriment: homes fumant i bevent a la barra, amb els ulls fixes en les ampolles, en silenci. Després de sopar, hi busco una taula lliure, tinc 4 hores per endavant i cap intenció de passejar amb les motxilles de nit per la ciutat. 1 cervesa, 2 cerveses, 3 cerveses mentre devoro els llibres i descobreixo la història de Haile Selassie i d’Etiòpia, la història d’un dels pobles més pobres del món que, tot i això, se n’orgulleix de ser descendent directe del rei Salomon i la reina de Saba, la història de les barbaritats europees a l’Àfrica, de com països sencers porten segles en guerra amb uns i altres sense aconseguir res que no sigui gana, misèria i tristor. 

La capital em rep fosca, tímida, mentre surto de l’estació amb l’objectiu de trobar algun lloc on dormir la resta de nits del viatge. Caminar descobrint carrers desconeguts, mercats obrint les portes, places fosques i brutícia per tot arreu fins la medina, el centre de tota ciutat musulmana. Caòtiques i laberíntiques per gairebé tots els que les trepitgem per primera vegada, perfectament estudiades i conegudes per qui hi viu. Plenes de racons meravellosos, petits tresors que cal anar descobrint guardant els mapes i les presses i deixant-se perdre, fonent-se entre la sobredosi de colors i d’olors dels seus carrers. Enfilo pel carrer principal mentre algunes botigues van obrint les portes. L’hostal em rep amb desconfiança, un edifici robust que mira de reüll l’agitada vida del seu voltant. L’interior, però, un petit món apart, una explosió d’art islàmic que sobreviu sense pressa a l’altre costat dels murs. Una família francesa gaudeix del clàssic esmorzar universal, pa amb mantega i melmelada, mentre deixo la motxilla sobre un llit qualsevol de l’habitació compartida.

Els dies a la capital són gratificants. Durant el dia,  llargues caminades per la ciutat o viatges amb louage per visitar les afores, les fascinants ruïnes de Dougga o els pobles de la costa. Al vespre, tes a qualsevol terrassa enmig de la medina abans de tornar a l’hostal i gaudir de converses fantàstiques amb els joves de la família francesa i amb un jove tunisià del sud decidit a trobar feina a la capital.  Es va criar a un poble prop de Kasserine, a més de 200km de la costa, enmig de la Tunísia més rural, i des de petit va voler ser mariner. Ens explica com va viure la revolució, com la democràcia no ha portat del tot aires nous i com la gent jove segueix sense feina ni oportunitats. A vegades penso què serà d’ell, si seguirà lluitant per sortir a la mar cada dia o haurà desistit i viurà al seu poble venent fruita.

Quan els amics es retiren a dormir, m’endinso en la medina fins la Rue al Jazira, on prenc la última cervesa a una de les terrasses gaudint de les últimes espurnes de vida a la ciutat. Escric i llegeixo, sempre amb un somriure a la cara, mentre recordo tots els detalls del dia i planifico l’endemà. De tornada a l’hostal, la medina se’m presenta fosca, bruta, en silenci. De tant en tant algú camina amb llanternes per esquivar la brutícia que els comerciants han deixat durant el dia, són llums que apareixen a la llunyania i s’apropen fent ziga-zaga, llums que em tranquil·litzen i aporten alguna cosa enmig del silenci i la foscor. Mai oblidaré els passeigs nocturns per la medina, la sensació de ser absorbit per aquell rusc de carrerons, la felicitat de sentir-me viu per un costat i la tensió de caminar en terreny pantanós per un altre.

Els camins de Sidi Bou Said em porten cap al far fugint dels venedors pesats.  Just abans d’arribar-hi, però, un petit carreró en obres a la dreta em crida l’atenció. Esquivo les muntanyes de terra i les baranes que impedeixen el pas, passo per damunt de fustes que em salven del fang fins arribar al final. És una petita explanada de sorra amb un arbre al centre, just al darrere d’una petita mesquita i d’un cementiri musulmà. Davant, esplèndid, es mostra el Mediterrani. És un mar diferent, com poques vegades l’he vist. Una llengua d’aigua marró d’uns centenars de metres separa les aigües estranyament turqueses de la costa. Més lluny, el mar es transforma de color blau intens, amb caràcter, un blau que es difumina amb el cel ennuvolat formant un continu, on se’m fa impossible veure-hi els límits. De sobte, del minaret de la mesquita comença a sonar l’oració del muetzí. La crida a l’oració musulmana envaeix l’espai i hi incorpora un perfum místic. I és allà, en aquell precís moment, tot sol veient el mar i envoltat del so de la mesquita que me n’adono que el meu viatge a Tunísia ha acabat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s