Aventures de dos marrecs a l’Amazones(1): suor, mosquits i sarbatanes

Una gota de suor cau per l’esquena mentre recorro el passadís fins la sortida de l’hostal. Com cada dia, una onada de calor m’entela les ulleres només sortir al carrer i m’incita a tornar cap endins a dutxar-me de nou. Passats uns dies així, hem descobert que el millor remei és seure a l’ombra de qualsevol cabaneta que ens doni alguna cosa per esmorzar, si és amb vistes al riu molt millor, i gaudir del ventet que refresca els 25ºC i el 99% d’humitat d’aquesta ciutat al mig de l’Amazones.

Manaus es mostra impassible davant l’arribada de dos marrecs inexperts, bruts, cansats, carregats amb motxilles mal fetes plenes de roba humida i mal doblegada.  El taxista riu quan ens veu arribar mentre ens ajuda a pujar les motxilles al cotxe. És negre nit enmig de la selva més densa i gran del món, però no és fosc. Manaus és una ciutat enorme enmig d’allà on fa uns segles gairebé no s’hi podia arribar, un punt de llum enmig de la foscor més absoluta: la capital de l’Amazones brasiler. Més d’un milió i mig d’ànimes sobreviuen allà on fa poc més d’un segle el cautxú feia embogir la ciutat i la transformava en la ciutat més rica del país, la París dels Tròpics li deien, que es permetia el luxe d’importar marbre de Carrara, mobles de París i vidre de Murano per construir la seva òpera, una meravella europea envoltada de feres.

– Hi ha molts mosquits a Manaus?

– Molts! Però a nosaltres no ens piquen. Deuen estan contents, ha arribat sang nova!

Un somriure forçat ens apareix al rostre mentre travessem barris desoladors, buits de gent, on la brossa s’acumula a les cantonades. El taxista ens va dient aquí i allà on podem o no anar mentre ens explica què visitar durant el dia. M’aborda una certa desconfiança quan pocs segons després de l’últim “Per aquí no passeu!” el taxi s’atura. L’hostal és lleig i brut, però és mitjanit i estem envoltats de zones “prohibides” així que ens deixem seduïr per aquelles 4 parets mal pintades. Unes escales condueixen a un passadís depriment, llarg i estret, molt fosc, que acaba a la porta de la nostra habitació. Més tard el batejarem com “El passadís de la mort”. Els ànims decauen encara més al travessar la porta d’aquella suite, una petita sala quadrada sense finestres a l’exterior, tant depriment com humida i bruta.  Un aire condicionat medieval exerceix de capçalera d’un dels dos llits col·locats en perpendicular. L’encenem. Un motor d’avió pren vida dins l’habitació mentre un xorro d’aire gelat surt disparat cap a un punt del llit, com si un secador gegant d’aire fred disparés tot l’aire a un punt concret. Ens mirem i sospirem. Ens tombem al llit abatuts, recordant els carnavals, la frescor del mar a Copacabana  i el ventet fresc d’Iguaçú. Som lluny, molt lluny de tot això, però Brasil és així, tant gran com heterogeni i apassionant, impossible d’acabar, impossible d’oblidar.

Les nits a Manaus consisteixen en combinar estones sota el xorro d’aire gèlid amb estones fugint d’ell, refredant per parts el cos mirant d’evitar un encostipat més que probable. A vegades el soroll del motor ens desperta a tots dos emprenyats i ens venen ganes de llençar-lo escales avall, a vegades, en canvi, només em desperta a mi i odio el Santi i la seva respiració tranquil·la.

No em veig gens animat a passar uns dies de supervivència amb el Santi a la selva tots dos sols, així que anem a una agència a preguntar com podem fer per passar uns dies a l’Amazones.  Ens rep un senyor vestit d’indígena assegut darrere d’una taula. D’indígena no té res més que les ganes d’enganyar als turistes afamats d’aventures, però què carai, ens deixem seduir de nou amb certa resignació i, per què no dir-ho, un cert somriure a la cara. Em venen al cap les aventures de Javier Reverte a la selva amazònica peruana, en aquell llegendari viatge a través del riu on gairebé s’hi deixa la vida, en el que  li expliquen que algunes tribus que durant el dia fan veure que viuen a la selva de forma tradicional i es deixen retratar pels turistes, a la tarda es vesteixen amb texans i te’ls pots trobar a la ciutat amb colze recolzat a la barra de qualsevol bar.

És una habitació petita, amb les parets folrades de suro i plenes de pósters de piranyes i cocodrils. Dues cadires buides ens esperen. Abans de seure però, l’indígena postís treu una sarbatana a una velocitat increible i dispara un dardo que passa entre el Santi i jo abans de clavar-se a la paret. Hi ha un moment de silenci a l’habitació. No sé si sortir corrents o seure i fer com si no hagués passat res. Aquesta ciutat i aquesta gent no deixen de sorprendre’m.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s