Quan 500 metres semblen separar dos mons diferents. Reflexions d’una tarda de contrastos

6 de la tarda, Port de Barcelona. Surto d’una reunió de feina, gent amb americana i corbata que parla de centenars de milers d’euros sense pestanyejar. Oficines netes i aire condicionat, secretàries per tot arreu i màquina de cafè amb totes les opcions i combinacions imaginables. Surto content, aquí al Port treballen de forma exquisida, des del primer dia i tres anys més tard encara segueixo admirant el que fan i, sobretot, com ho fan.

De camí a la moto, gent elegant bevent cafè a les terrasses, mil i un idiomes de fons, agències de viatges, caixers i un gran hotel de luxe. La moto m’espera pacient, quins temps en els que venia en metro i trigava gairebé una hora en arribar! M’he aburgesat penso alguns dies, per alguna cosa estan els diners penso uns altres. 500 metres més enllà el Poble Sec, una altra Barcelona totalment diferent. Pujo pel carrer Roser fins amunt de tot, aparco la moto i entro a Bona Voluntat en Acció. Vinc a buscar el diploma del Concurs de Relats Breus de Voluntariat, per alguna rao que desconec l’han enviat aquí, però ja em va bé passar a saludar de tant en tant. L’assistenta social està reunida amb un matrimoni, així que m’espero a la saleta tot xerrant amb tres dones. Avui toca recollida de roba, ho sé perquè dos nens disfressats corren pel local perseguint-se l’un a l’altre, mentre les mares impacients els intenten agafar cada vegada que passen, sense èxit.

Les tres dones parlen de la seva vida. L’una explica que és del Marroc, ens mostra un braç ple de cicatrius mentre ens explica que de petita el seu pare la maltractava. Per això va fugir, ja fa uns quants anys. Ho diu amb llàgrimes als ulls, però sense perdre ni la dignitat ni la força en la mirada. La segona és d’Hondures. Amb 12 anys va marxar de casa quan la van violar, els seus pares la maltractaven i des d’aleshores no vol saber res més d’ells. Té tres fills. No troba feina ni té cap ajuda, així que acudeix a aquest centre a buscar menjar i, crec, a trobar-se amb gent amb problemes semblants. El seu marit viu a Estats Units amb els fills. Quan aquests eren petits el marit la pegava i, veient que un dia gairebé la mata a cops, va decidir fugir. M’explica que li fa pena que la vinguin a visitar els fills i no tenir ni per donar-los de sopar. Totes dues van deixar la teràpia de grup, “hi ha merdes que és millor no remoure” em diuen. No puc fer res més que respectar-ho. La tercera escolta en silenci i fa que no amb el cap.

Surto d’allà 10 minuts més tard, diploma en mà i amb l’estomac tancat. Penso en el gran contrast entre el port i aquesta altra realitat, sembla que en comptes de conduir 500 metres hagi retrocedit desenes d’anys!! Però estic content, què bé senta una dosi d’humilitat i realisme de tant en tant!  Què necessari que és, crec, valorar el que tens i qui ets, i què imbècil em sento pensant en quan em queixo de tot i de tothom! La vida i els problemes de la gent són més senzills del que ens volen fer pensar, els problemes del dia a dia són els problemes de les persones, els que cal solucionar primer. Em pregunto si aquest nus a l’estomac l’han tingut alguna vegada els que manen, i si és així si li han donat importància o l’han oblidat quan abans millor. Poder una bona dosi de realisme i humilitat de tant en tant no estaria de més.

El dia acaba fent la cerveseta allà on em trobo a gust amb qui em fa sentir bé. Poder avui ho valoro tot una mica més. Qui sap, poder sigui aquest el secret de tot plegat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s