Totes les entrades de amadeu10

Estic de mudança! Estoy de mudanza! I am moving!

M’estic mudant a http://www.amadeudeu.com/

Mes estoy mudando a http://www.amadeudeu.com/

I’m moving to http://www.amadeudeu.com/

Mudanza

Anuncis

Descobrint Guissona i el Castell de les Sitges a la Segarra

Tot és silenci en aquest matí fred de finals de primavera. Caminem embadalits gaudint de les portes antigues i dels balcons florits del carrer de Sant Magí camí de Santa Maria, imponent i serena enmig del poble. Es respira tranquil·litat i calma als carrerons estrets i sinuosos del centre del poble. La Gemma de Solà ens parla de Guissona i se la fa seva. Camina per la vella ciutat medieval amb la confiança de qui trepitja sòl familiar. Ens parla dels comerços i de les cases senyorials, d’històries antigues i modernes, del mercat romà, de les fonts de Guissona i de com es viu en un poble sovint conegut només per la cooperativa Bon Àrea i el seu baix índex d’aturats, però que mostra amb orgull el seu patrimoni envejable a aquells que s’aventurin a descobrir-lo.

Guissona

Guissona

Una dona surt de la pastisseria de la plaça Major amb un pastís embolicat a les mans, es creua amb un home vell que camina pausat sota l’arcada observant un grup de joves amb curiositat. Es saluden amb un “bon dia” i segueixen cadascú el seu camí. Una parella apareix pel carrer de la Font xerrant en veu baixa. Dos nens creuen la plaça amb bicicleta i desapareixen a tota velocitat. La terrassa del bar de la cantonada espera pacient l’arribada d’algú. Observo l’escena mentre busco la llum i l’angle per fotografiar el teatre de Cal Eril sense massa èxit, així que li dono l’esquena i m’uneixo al grup. “Alabado sea Dios / Por dignidad / Por cultura / Hablad Bien” diu la inscripció d’una de les façanes de la plaça. Meravellós exemple dels esforços de la Liga Contra el Mal Hablar per eradicar la blasfèmia i promoure el bon mot entre el poble baix. Esforços, no cal dir-ho, prou malaguanyats i respostos amb el deliciós enginy popular a través de la famosa frase “Parleu bé si us plau, que no costa una puta merda”. (clica aquí per a més info)

Guissona

La Judith i el Ramon no pensen tornar a viure a Barcelona. Sense massa esforç enumeren alguns dels avantatges de viure a Guissona respecte a la gran ciutat. Els escolto amb l’atenció de qui sap que raó no els falta, lluny de voler convèncer a qui parla amb convicció mostrant un somriure de seguretat en les seves paraules. A més a més, penso, no fan pas mala cara. Ara, lluny de trànsit, fums i presses, serveixen un menjar excel·lent al Celler de Guissona, un bonic racó on un s’hi troba còmode només entrar. El menjar és digne de la millor de les sobretaules, ben amanida amb una bona conversa i un tast de cervesa artesana Segarreta.

Ressonen els passos de les tropes romanes caminant per la Cardo Maximus de la ciutat romana de Iesso. Som en ple Imperi Romà, època en la que els romans dominen tot el Mediterrani. Al nord est de la Hispania Tarraconensis, Iesso s’erigeix com una de les ciutats més importants de la regió, protegida per una sòlida muralla i d’una extensió gairebé el doble que la Barcino de l’època. A les termes, els generals discuteixen d’estratègies bèl·liques i tanquen acords de comerç entre piscina d’aigua calenta i d’aigua freda. Als edificis dels voltants s’acumulen els cereals i les àmfores plenes de vi. A les fonts de la ciutat s’hi reuneixen els ciutadans per recollir l’aigua dels rius Sió i Llobregós.

Iesso (Guissona)

Avui en dia, al jaciment arqueològic de Iesso, s’hi poden visitar les restes arqueològiques i el Museu de Guissona on queda explicada la història i funcionament de la ciutat durant l’època romana. En Josep Ros ens guia pel parc i ens mostra carrers i cases, les termes i restes de la muralla i dels carrers de Iesso, mentre ens explica com es vivia en aquesta ciutat romana, una bona part de les restes de la qual romanen encara impassibles sota els fonaments de l’actual Guissona, esperant per ser excavades algun dia.

Termes de Iesso (Guissona)

Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges, com fessin les tropes cristianes d’Arnau Mir de Tost en plena Reconquesta durant l’Alta Edat Mitjana. Observem en silenci l’escena, mentre en Jaume Moya (Camins de Sikarra) ens parla d’èpoques de reis i castells, de guerres amb cavalls i fletxes, de fortaleses militars i residències aristocràtiques. Són paraules dites amb passió i energia, per algú que durant 35 anys va viure a l’Eixample i que va trobar a la Segarra, pel que sembla, el seu lloc.

Guissona

El castell és fabulós i està en molt bon estat. Gaudim dels seus racons amb tranquil·litat, recorrem sales i dormitoris, menjadors, la bodega i el pati, escoltem històries de fantasmes i de batalles passades, de senyors feudals, vassalls i lluites territorials. Un surt d’una experiència així amb ganes de visitar tots els castells de la comarca, fascinat per la passió amb la qual en Jaume ens en parla, sorprès pel patrimoni d’un territori orgullós de ser-hi.

A vegades surts de casa i al girar la cantonada el que veus és completament diferent al que recordaves o havies imaginat que hi hauria. No va ser la primera vegada que visitava Guissona i la Segarra, però mai havia gaudit la visita amb tanta intensitat. No, no va ser la primera vegada que visitava Guissona i la Segarra, i de ben segur que no serà la última.

Guissona

p.d. Moltes gràcies a la gent de bcnTB per la fantàstica experiència a Guissona. Va ser el meu primer blogtrip i va ser un plaer compartir-lo amb gent tant apassionada pels viatges. Ja que hi som, una mica de publicitat dels blogs dels meus companys de viatge:

· VerdenVoyage

· Meridiano180

· Un Mundo de Experiencias

· Escapada Rural

· Pepe Pont

· The Backpack Traveller

1er premi al Certamen de relats breus “Missatge dins d’una ampolla”

El passat divendres dia 13 de desembre de 2013 es van entregar els premis del 1er Certamen de relats breus “Missatge dins d’una ampolla” organitzat per l’associació Lletraferits de Sant Boi. Aprofito per agrair la feina que fan els lletraferits i per donar les gràcies al jurat del concurs per concedir-me el primer premi!

100 grams de farina

Les mans tremoloses inspeccionen cada racó del manuscrit, no hi ha cap missatge d’un nàufrag desesperat, ni les coordenades d’un tresor amagat ni la composició secreta de cap beguda, tan sols una breu descripció d’una recepta de cuina. Tampoc és l’escenari que havia somiat, pensa, no hi ha sorra blanca sota els peus ni belles palmeres d’ombres allargades, ni tan sols les aigües turqueses dels mars caribenys. Està al jardí de casa seva, al bell mig de la ciutat, lluny de platges i illes desertes.

Seu al sofà amb l’ampolla entre les mans, pensatiu, un pèl atemorit. Sense massa interès llegeix els ingredients i les instruccions per preparar “Marmita a la càntabra”. Cada dia m’ho fa més complicat, pensa. Fa uns dies va descobrir un missatge dins d’una de les ampolles del jardí, prop de la porta del carrer, en el que hi havia descrita la preparació d’un plat típic marroquí. Des d’aleshores, cada matí un nou missatge, una nova recepta. És un joc, va suposar, així que es va dedicar a cuinar cada dia el plat que descobria. Ara, però, ja no vol jugar més, vol saber qui entra cada matí al seu jardí per deixar un missatge, qui li ha proposat aquest joc obscur i per què.

Hauria de trucar a la policia, pensa mentre esmorza. Deu ser un lladre, o un assassí en sèrie, o el de la botiga de queviures. Potser no sigui l’únic que està en perill, potser l’autor dels escrits el vulgui sobrealimentar per alguna raó estranya, o sigui la seva pròpia mare que l’obliga a aprendre a cuinar. Potser hauria de trucar a la policia, sí. O potser, més aviat, hi haurà un dia en el que deixarà de despertar-se somnàmbul a mitjanit, deixarà de copiar alguna de les receptes del llibre del fons de l’armari i d’introduir-la a l’ampolla del jardí. Potser aleshores deixarà de tenir por d’una vegada per totes, potser aleshores deixarà de jugar amb si mateix.

Natàlia Lletraferits Sant Boi

p.d. Gràcies Natàlia per anar a recollir el premi!!

Sant Boi-Vilanova pels camins d’Eramprunyà

Hi ha dies que surts al jardí de casa i et sorprèn lo poc que l’havies caminat. No recordaves haver vist aquella ermita ni aquell castell abandonat, ni havies imaginat que amagades entre muntanyes menys pelades del que pensaves hi hauria tantes vinyes i masies medievals. I així, assegut a la sorra de la platja del Garraf fent vespre, veient els pescadors observar la negra mar en calma, entre escarafalls de trens malsonants, sona música instrumental d’èpoques passades, de cavalls ascendint a Eramprunyà entre camins pedragosos, de pirates ganivet en mà matant per robar el botí, d’indians tornant a casa amb les butxaques ben plenes.

sant boi-vilanova

Dedicat a aquell parell que inexplicablement van entusiasmar-se amb una idea espontània no gaire suculent, que van llençar-se al camí sense mapes ni res planificat, tenda en mà i a l’aventura, i que tot i això van complir amb l’objectiu d’arribar a fer un arròs per dinar a la platja de Vilanova. Al que camina a tota velocitat i al que semblava que tornava ferit de guerra, gràcies!

#FreeArctic30 #SavetheArctic

Hoy Greenpeace organiza una jornada reivindicativa contra la detención de 30 activistas por parte de la guardia costera rusa por protestar en aguas internacionales contra la extracción de petroleo en al Ártico por parte de la compañía Gazprom. Para más información clica aquí.

Aunque estoy casi seguro de que al gobierno ruso no le importa demasiado este tipo de reivindicaciones, no por ello hay que renunciar a hacerlas. Aquí va un humilde gesto de ayuda y admiración a todos aquellos que luchan de forma comprometida por mejorar y mantener vivo todo aquello que entre todos estamos destruyendo. Ánimo!

Polar BearAutor de la fotografía: Shell Wildlife

Puertas de Ejulve

A mitad de camino entre minas y tambores, lugar de paso para muchos, dulce hogar en la memoria para otros. Allí donde la guerra camina perezosa hacia el pasado, donde el viajero nunca pasa hambre, lejos de todo, orgulloso de seguir siendo.

Goethita en la piedra, viento de secadero, corazón muy maño. Suena Labordeta entre valles sin sombras, entre graneros que sobreviven en el silencio de los alrededores. Algo me fascinó de esta tierra no apta para cobardes ni veganos. No fue su melocotonada ni su carrera de pollos, ni tan siquiera ese perfume maravilloso de los secaderos. Si algo me fascinó de esta tierra fueron sus viejas y preciosas puertas.

Ejulve 1

Ejulve 2

Ejulve 3

Ejulve 4

Ejulve 5

Ejulve 6

Ejulve 7

Ejulve 8

Ejulve 9

Ejulve 10

Ejulve

World Press Photo 2013

Un beetle blanco desafía orgulloso las oscuras calles de la Barcelona hippie. Casi todo es silencio en esta fría madrugada de febrero de 1973. Ella luce sus mejores prendas, un deslumbrante vestido rojo de topos blancos por encima de la rodilla, pelo rubio recogido con clips florales, sonrisa traviesa. Está preciosa. Él quiere pasar por casa para cambiarse la camisa verde y afeitarse la espesa barba. Los pantalones acampanados quizá sirvan también para hoy, piensa. La conversación es animada pese a las horas de viaje, “El último tango en París” se intuye histórica por transgresora y sorprendente. Hablan de la escena de la mantequilla, “eso habría que probarlo no?” pregunta él. Ella le mira y sonríe, “qué guapo está Marlon Brando!”, contesta. El franquismo sigue censurando el cine erótico y el viaje a Perpignan es una buena opción para aquellos ávidos de cine sin fronteras.

40 años después, una vez superada la censura franquista y dejados atrás a José Luís López Vázquez y Alfredo Landa, entre otros, persiguiendo suecas, peregrinamos de nuevo a Perpignan cada septiembre para deleitarnos con el “Visa Pour l’Image”, un maravilloso festival de fotoperiodismo.

World Press Photo 2013La cosa va de desgracias disfrazadas de realidad, de eso no hay duda. Conflictos en el Congo, calles destruidas de Aleppo, niños víctimas de la esclavitud en Haití, violencia en las calles de Estambul, mujeres maltratadas en todas partes. Dolor, guerra, muerte. ¿Es el mundo que está hecho un desastre o es que el fotoperiodismo se fija solo en algunas realidades, a veces pecando de forma discreta de cierto morbo?

Perpignan se viste de largo estos días, exposiciones en lugares históricos abiertos para la ocasión, descubrimientos sorprendentes en espacios insospechados, una manera diferentes y original de visitar la ciudad. En el interior, arte en mayúsculas. Y gratis, para quien quiera tomar nota. Es mediodía. Horas de pie viendo tales imágenes cansan las piernas y el espíritu, pero no cierran el estómago. Quizá sea un insensible, quizá esté insensibilizado. Tras años de ver fotografías de guerra y destrucción, uno busca detalles diferenciales que despierten algo en el interior, una breve llamarada de vida y sensibilidad que dure más que el tiempo de visita al lugar, algo que meses después siga apareciendo en la memoria y le influya en su manera de hacer. Y es que una vez admitido el desastre en el que vivimos todo es más dulce y fácil de digerir, y eso es peligroso. El dame más y más o me parecerá poco no suele acabar bien.

Visa Pour l'Image

El Visa Pour l’Image es un estrafalario resumen de lo sucedido en el mundo, un recordatorio de que la actualidad cambia pero los problemas se quedan, una selección de fotografías impactantes que acompañan historias de todas partes. Para los fotoperiodistas, una cita ineludible, para los que disfrutamos de la fotografía, un lugar donde buscar aquella mirada, aquel contraste, aquel asomo de vida en el papel inmóvil, aquella fotografía que permanecerá grabada en nuestra memoria. Para los soñadores, ese festival al que nos gustaría colgar nuestras fotos, esa sala con tus obras, donde poder describir lo que viste, donde poder transmitir tus sensaciones, donde intentar cambiar algo en la mente de todos aquellos y aquellas se que acerquen. O quizá mejor no, mejor disfrutar cada septiembre del festival sin la desesperación del fotógrafo que observa el mundo avanzar sin demasiados cambios. Lo confesaba Don McCullin, triste y harto de la situación tras años de esfuerzos y compromiso, “al fin y al cabo, considero que mis trabajos no habrán servido para nada”.