Arxiu de la categoria: altres coses

1er premi al Certamen de relats breus “Missatge dins d’una ampolla”

El passat divendres dia 13 de desembre de 2013 es van entregar els premis del 1er Certamen de relats breus “Missatge dins d’una ampolla” organitzat per l’associació Lletraferits de Sant Boi. Aprofito per agrair la feina que fan els lletraferits i per donar les gràcies al jurat del concurs per concedir-me el primer premi!

100 grams de farina

Les mans tremoloses inspeccionen cada racó del manuscrit, no hi ha cap missatge d’un nàufrag desesperat, ni les coordenades d’un tresor amagat ni la composició secreta de cap beguda, tan sols una breu descripció d’una recepta de cuina. Tampoc és l’escenari que havia somiat, pensa, no hi ha sorra blanca sota els peus ni belles palmeres d’ombres allargades, ni tan sols les aigües turqueses dels mars caribenys. Està al jardí de casa seva, al bell mig de la ciutat, lluny de platges i illes desertes.

Seu al sofà amb l’ampolla entre les mans, pensatiu, un pèl atemorit. Sense massa interès llegeix els ingredients i les instruccions per preparar “Marmita a la càntabra”. Cada dia m’ho fa més complicat, pensa. Fa uns dies va descobrir un missatge dins d’una de les ampolles del jardí, prop de la porta del carrer, en el que hi havia descrita la preparació d’un plat típic marroquí. Des d’aleshores, cada matí un nou missatge, una nova recepta. És un joc, va suposar, així que es va dedicar a cuinar cada dia el plat que descobria. Ara, però, ja no vol jugar més, vol saber qui entra cada matí al seu jardí per deixar un missatge, qui li ha proposat aquest joc obscur i per què.

Hauria de trucar a la policia, pensa mentre esmorza. Deu ser un lladre, o un assassí en sèrie, o el de la botiga de queviures. Potser no sigui l’únic que està en perill, potser l’autor dels escrits el vulgui sobrealimentar per alguna raó estranya, o sigui la seva pròpia mare que l’obliga a aprendre a cuinar. Potser hauria de trucar a la policia, sí. O potser, més aviat, hi haurà un dia en el que deixarà de despertar-se somnàmbul a mitjanit, deixarà de copiar alguna de les receptes del llibre del fons de l’armari i d’introduir-la a l’ampolla del jardí. Potser aleshores deixarà de tenir por d’una vegada per totes, potser aleshores deixarà de jugar amb si mateix.

Natàlia Lletraferits Sant Boi

p.d. Gràcies Natàlia per anar a recollir el premi!!

Anuncis

Sant Boi-Vilanova pels camins d’Eramprunyà

Hi ha dies que surts al jardí de casa i et sorprèn lo poc que l’havies caminat. No recordaves haver vist aquella ermita ni aquell castell abandonat, ni havies imaginat que amagades entre muntanyes menys pelades del que pensaves hi hauria tantes vinyes i masies medievals. I així, assegut a la sorra de la platja del Garraf fent vespre, veient els pescadors observar la negra mar en calma, entre escarafalls de trens malsonants, sona música instrumental d’èpoques passades, de cavalls ascendint a Eramprunyà entre camins pedragosos, de pirates ganivet en mà matant per robar el botí, d’indians tornant a casa amb les butxaques ben plenes.

sant boi-vilanova

Dedicat a aquell parell que inexplicablement van entusiasmar-se amb una idea espontània no gaire suculent, que van llençar-se al camí sense mapes ni res planificat, tenda en mà i a l’aventura, i que tot i això van complir amb l’objectiu d’arribar a fer un arròs per dinar a la platja de Vilanova. Al que camina a tota velocitat i al que semblava que tornava ferit de guerra, gràcies!

Sombras grises de Bellmunt

Enero de 1955. Suena el despertador. Y lo hace con la dureza del frío invierno, con la soberbia del que se sabe poco querido pero aun así superior al sumiso que, mueca en la cara, desafía al tiempo y al destino dándose la vuelta en la cama. Serán solo unos segundos, pero el poder de ese instante provoca una sonrisa victoriosa en la cara de Remigio. Las madrugadas de enero en Bellmunt del Priorat son extremadamente frías, y la pereza de salir de la cama tira del minero con tanta fuerza que ni la promesa del paraíso aceleraría sus movimientos.

Remigio se viste para el trabajo con movimientos rutinarios y respetuosos. No viste de traje como los ingenieros, ni usa sombrero de copa como los responsables de la mina, más bien usa una boina emblanquecida por el paso de los años, por el sudor de su frente. Se mira en el espejo del pasillo y sonríe, la misma estampa que todos los días, quizá un rostro más duro y una mirada más intensa que la de aquel lejano diciembre, 40 años atrás, cuando su padre le puso la boina por primera vez, le pasó cariñosamente la mano por encima del hombro y lo invitó a seguirle por las calles de Bellmunt.

Trabajar en las minas de plomo siempre ha sido una buena opción para las familias de toda la comarca. Lejos de Barcelona, donde la ciudad crece a base de enormes barrios sin alma en las afueras, en los que los obreros llegados de todas partes se apilan resignados a luchar por una esperanza, en Bellmunt el trabajo es duro y pesado, pero la demanda de plomo sigue creciendo por lo que la producción aumenta año tras año.

Remigio se mira en el espejo, se peina el bigote y se aprieta la faja, respira, se da ánimos y sale a la calle. Por el camino hasta la mina, pasos, sombras, rumores y el olor del humo de las chimeneas. El mismo camino de cada día, ese trayecto de apenas 3 minutos que desde hace años hace solo, con actitud pensativa, recordando tiempos en los que compartía con su padre reflexiones y dudas, anécdotas y planes de futuro.

bellmunt

(Foto: Vagoneros en el interior de la mina, 1950. Copyright: Ajuntament de Bellmunt del Priorat. Autora: Mercè Masip)

Todo se truncó una mañana cualquiera del mes de abril de 1934. Ese día hablaron de la falta de seguridad en las nuevas galerías, del aumento de producción y del cumpleaños de la madre de Remigio. Ese día se despidieron con un “hasta luego” en la puerta del ascensor, se dieron un abrazo y cruzaron sus miradas por última vez.

Desde que aquella galería cediera matando a su padre y a varios mineros más, Remigio ha dedicado sus esfuerzos en defender los intereses de los mineros frente las decisiones de una dirección que soló piensa en producir más sin contemplar las consecuencias. Ha luchado contra lógicas arcaicas y tradiciones sin sentido, contra jefes y balances económicos, ha luchado por la vida y la dignidad, por su padre y sus hijos.

Hoy Remigio se despide de las minas, se jubila tras años de lucha y superación. Hoy Remigio se va contento por el trabajo hecho, orgulloso de las vidas salvadas, emocionado por el precio pagado. Hoy Remigio se va sabiendo que las minas son un lugar más seguro gracias a su trabajo, se va sabiendo que su padre, esté donde esté, le mirará con los mismo ojos orgullosos de aquel lejano diciembre, 40 años atrás, cuando le puso la boina por primera vez, le pasó cariñosamente la mano por encima del hombro y lo invitó a seguirle por las calles de Bellmunt.

Microrrelato presentado en el “IX Concurso de Microrrelatos Mineros Manuel Nevado Madrid” (no premiado)

IV Concurs de Fotografia Social i Solidària Kassumay

Pujada de l’IVA, parlamentàries sense vergonya que criden “que se jodan” quan el govern baixa la prestació als aturats, pujada descontrolada de la ja massa familiar prima de risc, borses a la baixa, rescats, retallades en drets socials, crisi i més crisi. Les notícies al mes de juliol són terribles, la ràdio llença ganivets que es claven a l’estómac a cada notícia, com si tot al món fos a pitjor i el futur no volgués existir. Quan sonen els esports apago l’aparell, ja en tindré sobredosi en els propers mesos. Com gairebé sempre faig tard, així que surto disparat cap a la moto deixant enrere primes de risc i fons patriòtics, incendis i corrupció.

Una estona més tard una reunió, una pluja d’idees, una cervesa i cap a casa per seguir la feina. Organitzar un concurs de fotos no és tant senzill com podria semblar, però per sort fora de grans desastres econòmics, (gairebé totes) les persones segueixen sent igual que abans, amables, solidàries, sensibles. Piquem moltes portes i totes s’obren, gent amb somriures i idees, amb ganes de donar un cop de mà i participar. Per sort, a cada mala notícia que he escoltat, he conegut una persona nova que m’ha ajudat, a cada pujada de la prima de risc una nova idea. Contra l’economia, les persones. I el resultat de tot plegat és un concurs humil però il·lusionant, amb ganes de ser un èxit i implicar a tothom que vulgui participar. Ara ho veig clar, res fa més feliç que organitzar alguna cosa i tenir resposta. Ja està llesta la web del concurs, ha costat molt d’acabar, però fa prou goig! (autor de la foto: Ismael Fernández)

http://concursokassumay.photosforfreedom.es/

Moltes gràcies a la gent de la Fundació Kassumay i a la Carme en particular, als companys de PhotosForFreedom, al Víctor per la web, a tots i totes els que ens han ajudat i a tots i totes els que participaran!

Juguen al pòquer amb el territori i no van de “farol”. Joc, màfia, blanqueig de diners, poca feina i moltes mentides: Eurovegas

– “Aquí tenim els tomàquets, els gira-sols i els pebrots, allà les pastanagues, els raves i cogombres. Tu saps quan puc collir els melons francesos?”

Camino amb tres pagesos pel camp recent cultivat, parlen d’eines que desconec i de varietats de verdures diferents, de com no danyar el sòl i com aprofitar millor l’aigua. M’ho miro com un nen que descobreix un món nou, som al mig del parc agrari i em sento un privilegiat. Poc a poc van arribant cotxes que voltaven pel delta despistats, no som lluny del poble però sembla un altre món, un paisatge meravellós, un silenci alegre només trencat pel rum-rum d’algun tractor que acaba la jornada i pels xiscles dels trens amunt i avall. Qui digui que la Renfe no passa per Sant Boi és que no ha estat mai al parc agrari.

Mentre alguns preparen enganxines i altres comenten les notícies, anem seient i comencem a treballar. Som a principis d’agost i el calendari ens obliga a estar més atents que mai i a descansar menys del que voldríem. Parlem de com millorar la nostra feina, de com arribar a més gent, de quins passos hem de seguir i de com reaccionar quan sapiguem la notícia. Com tot en aquest procés obscur i allunyat de la gent, a pocs dies de la sentència seguim sense saber cap detall del projecte, només filtracions, indicis, rumors. Quina vergonya, tant els que no volen informar com els que diuen que no saben i menteixen, quanta por al poble, quants interessos amagats.

Tants anys vivint a Sant Boi i tant poble per descobrir. El parc agrari és un gran desconegut, una extensió enorme de camps, un món aliè a la majoria de població que no sap el que té i, per tant, no ho valora ni lluita per defensar-ho. Durant molts anys se l’ha protegit, segurament amb bon criteri. Ara, però, està amenaçat, i necessita que entre tots el salvem dels casinos i els hotels. Però com hem de lluitar per alguna cosa que no coneixem? Per què hauríem de mobilitzar-nos per alguna cosa que ens sembla llunyana i no ens l’hem feta nostre?

Hi ha qui simplifica la defensa de tot un model de territori de forma despectiva amb un “per salvar 4 carxofes”, hi ha qui sorprenentment justifica Eurovegas amb un “de blanqueig de diners i tràfic de drogues ja n’hi ha, no ve d’aquí”. I després hi ha qui està desesperat per trobar feina i veu una espurna d’esperança en aquest monstre. Amb els primers no hi ha res a fer, són els mateixos que somien en cobrir d’asfalt tot el territori, que a tot solar buit hi veuen un edifici nou, com més alt millor. Tant els hi fa el medi ambient, la salut, l’educació o la sostenibilitat. No hi ha res a fer. Tot i la terrible crisi, em temo que alguns dels errors comesos els tornarem a cometre una vegada darrera l’altra. Als segons, sobretot comprensió. Entenc la situació i no desitjo res més que trobin feina i surtin del pou. Els diria que això no és el que sembla, que vinguin a les assemblees, que s’informin i vegin què fa aquest home allà on va, quina classe de treballadors contracta i, sobretot, en quines condicions els contracta. Els diria que pensin en el que perdrem, en el model de ciutat dels nostres fills, en la dignitat de la feina.

En un tema tant complicat hi caben totes les opinions. I doncs, per què no ens donen tota la informació perquè puguem decidir? Per què tanta obscuritat, tanta negociació a la baixa, tantes lleis a modificar? Per què no s’informa sobre un projecte tant enorme que equival a la superfície de tot Girona o tot Lleida? Per què no es debat sobre el model de país que volem? Per què dividim a la població en comptes d’unir-nos en allò que estem tots segurs que ens serà beneficiós? Poder és que saben perfectament que com més informació té la gent més en contra estarà d’Eurovegas, per això és necessària la feina de la Plataforma, per això és vital que la gent conegui el territori on viu, el valori i lluiti per defensar-lo. El delta del Llobregat és un espai meravellós, de debò, qui el descobreix per primera vegada no els voldrà perdre mai més. Encara hi som a temps.

Fa estona que el sol ha desaparegut darrere el Garraf. Els mosquits ens vigilen d’aprop ballant al voltant de les làmpades. La taula és plena de fruita collida allà mateix, uns minuts abans, fruita de debò, amb sabor. És mitjanit i acabem la reunió de feina, és tard però seguim allà, parlant, comentant, pensant, imaginant. No vull que acabi aquest moment, em sento viu i en plena lluita, rodejat de gent implicada, gent amb ideals i principis. No sé si ens en sortirem, però si ens hi posem tots junts no podran amb nosaltres.

Esforços que tenen premi. Premis Arquímedes 2004.

Novembre de 2004. Oviedo. Final dels Premis Arquímedes d’Investigació. Dos xavals intenten convèncer el jurat de que el seu treball sobre expansions als túnels de l’AVE és més important que els estudis sobre el SIDA, el disseny de nous medicaments o d’altres que es presenten als premis. La meva àvia i la meva tieta Maribel campen per la sala com si fos casa seva. Han vingut des de Santander per veure’m i donar-me ànims…poc s’imaginen que seran elles les que sortiran el dia següents als diaris!

La jugada no va sortir del tot malament, tot s’ha de dir. Eren temps de treballar molt sense esperar res a canvi, de “sacrificar” un estiu per passar hores estudiant un fenomen extrany que encara ara, 8 anys més tard i uns quants doctorats i tesines enrere, encara no està resolt del tot. Eren temps de gran energia i poc cansament, de gran estima pel que estava fent i de grans projectes per endavant, eren temps de mirades d’orgull i de poques preocupacions, més que estudiar i passar-m’ho bé.

Fa uns dies vaig recuperar l’entrevista que ens van fer a la revista de la UPC quan vam tornar:

Com comença aquesta aventura?

Tots: Va començar a dalt de l’avió direcció Oviedo. Dos de nosaltres ja ens coneixíem i veure’ns va ser un indici que a partir d’aquell moment tot aniria a millor.

I l’aventura dels projectes?

Amadeu: El Dani i jo vam fer un treball conjuntament. El nostre té un vessant molt més social. Va començar sent un treball voluntari de classe. Intentàvem donar una solució als inflaments produïts als túnels que s’havien fet a Tarragona pel pas de l’AVE. Fins ara, s’havien estudiat però sense tenir en compte la geologia del terreny.

I vau trobar la resposta?

Dani: Si, es va fer un model de degradació del terreny i sembla que funciona bé. Vam resumir-ho tot en el treball “Consideraciones mineralógicas asociadas a la expansión de argilitas sulfatadas”, i cap a Oviedo. Vam aconseguir el segon premi. Tot un èxit.

Us ho esperàveu?

Amadeu: No. Rebre la carta on se’ns deia que havíem estat seleccionats ja va ser una alegria. Ens havíem passat tot l’estiu treballant en això, sense treballar en res més per guanyar diners.

Dani: Bé, vam estar apuntats a una ETT i, de tant en tant, ens trucaven per fer feinetes. La primera, la més dura. Vam haver de pujar uns vidres fins a un setè pis, per unes escales molt estretes i sense ventoses, a mà, i tot per 20 euros!

Què ha representat guanyar aquest premi?

Dani i Amadeu: Primer de tot, ha sigut una gran alegria per a les nostres famílies que, finalment han estès què és el que havíem estat fent durant tot l’estiu. Per a nosaltres ha suposat una gran satisfacció personal després d’una feina de molts mesos, i a més els diners a mai van malament.

A partir d’ara, Dani Tarragó i Amadeu Deu pensen, primer de tot, a fer el seu projecte final de carrera, on cadascun d’ells tractarà una de les parts del treball guanyador. Amb visió de futur, a l’Amadeu li agradaria poder combinar el treball en una empresa amb la investigació a la universitat. En canvi, el Dani no vol res de tot això: “Jo sóc home de muntanya, a mi m’agradaria passar-me el temps a l’aire lliure fent treballs de camp”, explica.”

Anys més tard i mirant enrere, les coses tampoc han anat com esperàvem, però tampoc ens podem queixar!!

“Envelliran llibres i molt més
hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
mig resigant, recullis el farcell
d’enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t’ha acompanyat tota la vida.”

                                                 Miquel Martí i Pol

Quan 500 metres semblen separar dos mons diferents. Reflexions d’una tarda de contrastos

6 de la tarda, Port de Barcelona. Surto d’una reunió de feina, gent amb americana i corbata que parla de centenars de milers d’euros sense pestanyejar. Oficines netes i aire condicionat, secretàries per tot arreu i màquina de cafè amb totes les opcions i combinacions imaginables. Surto content, aquí al Port treballen de forma exquisida, des del primer dia i tres anys més tard encara segueixo admirant el que fan i, sobretot, com ho fan.

De camí a la moto, gent elegant bevent cafè a les terrasses, mil i un idiomes de fons, agències de viatges, caixers i un gran hotel de luxe. La moto m’espera pacient, quins temps en els que venia en metro i trigava gairebé una hora en arribar! M’he aburgesat penso alguns dies, per alguna cosa estan els diners penso uns altres. 500 metres més enllà el Poble Sec, una altra Barcelona totalment diferent. Pujo pel carrer Roser fins amunt de tot, aparco la moto i entro a Bona Voluntat en Acció. Vinc a buscar el diploma del Concurs de Relats Breus de Voluntariat, per alguna rao que desconec l’han enviat aquí, però ja em va bé passar a saludar de tant en tant. L’assistenta social està reunida amb un matrimoni, així que m’espero a la saleta tot xerrant amb tres dones. Avui toca recollida de roba, ho sé perquè dos nens disfressats corren pel local perseguint-se l’un a l’altre, mentre les mares impacients els intenten agafar cada vegada que passen, sense èxit.

Les tres dones parlen de la seva vida. L’una explica que és del Marroc, ens mostra un braç ple de cicatrius mentre ens explica que de petita el seu pare la maltractava. Per això va fugir, ja fa uns quants anys. Ho diu amb llàgrimes als ulls, però sense perdre ni la dignitat ni la força en la mirada. La segona és d’Hondures. Amb 12 anys va marxar de casa quan la van violar, els seus pares la maltractaven i des d’aleshores no vol saber res més d’ells. Té tres fills. No troba feina ni té cap ajuda, així que acudeix a aquest centre a buscar menjar i, crec, a trobar-se amb gent amb problemes semblants. El seu marit viu a Estats Units amb els fills. Quan aquests eren petits el marit la pegava i, veient que un dia gairebé la mata a cops, va decidir fugir. M’explica que li fa pena que la vinguin a visitar els fills i no tenir ni per donar-los de sopar. Totes dues van deixar la teràpia de grup, “hi ha merdes que és millor no remoure” em diuen. No puc fer res més que respectar-ho. La tercera escolta en silenci i fa que no amb el cap.

Surto d’allà 10 minuts més tard, diploma en mà i amb l’estomac tancat. Penso en el gran contrast entre el port i aquesta altra realitat, sembla que en comptes de conduir 500 metres hagi retrocedit desenes d’anys!! Però estic content, què bé senta una dosi d’humilitat i realisme de tant en tant!  Què necessari que és, crec, valorar el que tens i qui ets, i què imbècil em sento pensant en quan em queixo de tot i de tothom! La vida i els problemes de la gent són més senzills del que ens volen fer pensar, els problemes del dia a dia són els problemes de les persones, els que cal solucionar primer. Em pregunto si aquest nus a l’estomac l’han tingut alguna vegada els que manen, i si és així si li han donat importància o l’han oblidat quan abans millor. Poder una bona dosi de realisme i humilitat de tant en tant no estaria de més.

El dia acaba fent la cerveseta allà on em trobo a gust amb qui em fa sentir bé. Poder avui ho valoro tot una mica més. Qui sap, poder sigui aquest el secret de tot plegat.