Arxiu de la categoria: brasil

Aventures de dos marrecs a l’Amazones(2): Encontro Das Aguas, Carlitus i piranyes

Un home seu a terra davant un cartró. No hi ha cap escrit demanant diners ni cap gos adormit al seu costat, tan sols pren el sol observant els vianants mentre ofereix el seu producte a qui el vulgui comprar. Avui, un encenedor, demà qui sap. Uns metres més enllà una dona repeteix l’escena amb dos plàtans com a protagonistes. Una mica més enllà, quatre postals. Més lluny, dos plàtans de nou. D’aquesta manera, un seguit de venedors ambulants omplen el passeig oferint tota mena de productes formant una escena curiosa i depriment en parts iguals. No hi ha mirades de desesperació al passar, ni paraules per cridar l’atenció ni molestes persecucions al turista, només ulls d’indiferència, mirades a l’infinit, gestos tranquils. No sé si és perquè no és costum a la ciutat o perquè el nostre aspecte és de tot menys de “rics blanquets”. No sé perquè però m’agrada.

Passejant camí de l’embarcador parlem de com de diferent és el concepte de supervivència depenent d’on es visqui, de com després d’uns dies de viatge escenes espantoses es transformen en rutinàries i de la capacitat d’adaptació que tenim a allò objectivament dur, cruel i inhumà. Gaudim de l’espectacle del mercat de la ciutat, un caos organitzat de fruites extranyes de mil colors diferents. Les parades s’organitzen aleatòriament i la fruita i la verdura és mostrada sense cap gràcia ni ordre. Lluny dels mercats occidentals, en els que les pomes i les taronges s’amunteguen perfectament, al mercat de Manaus tot sembla posat a l’atzar: plàtans i mangos entre maracujàs i taronges, kiwis i pomes sota cocos i papaies. Uns escarbats surten disparats en totes direccions quan algú compra els plàtans que els mantenien amagats. Seguim amb la mirada el recorregut que fan entre els peus dels compradors fins amagar-se de nou a la parada del costat, davant la mirada tranquil·la de la venedora. A ningú sembla importar-li que de sota els plàtans surtin escarbats. Bé, a nosaltres si, així que ben pensat el batut de maracujà dels matins ens el prendrem a un altre lloc.

Arribem a l’embarcador a mig matí. L’indígena disfressat de l’agència de viatges no ens va convèncer de cap excursió organitzada, així que ens deixem seduir per algun dels joves que ofereixen la seva barca per donar una volta pel riu. Entre la joventut, però, un home gran ens crida l’atenció. D’uns 60 anys, en Carlitus té la pell morena i la cara molt arrugada. Transmet tendresa i no fa cap gest de mostrar interès en nosaltres, així que ens hi apropem mentre deixem enrere deu o dotze simpàtics (i pesats) mariners d’aigua dolça. En Carlitus no parla castellà però al Brasil no hi ha problemes per entendre’s amb tothom, ens parla d’un recorregut pel riu sense mostrar gran alegria, mentre les nostres cares reflexen la felicitat de navegar per aquest riu màgic. Què poc valorem el que tenim davant nostre quan ho veiem un dia rere l’altre! Ara, amb el temps, penso en el dia que vam llogar un cotxe a Sarajevo emocionats per poder descobrir Bòsnia i la seva història, mentre la noia es preguntava sense entendre què carai fèiem a Bòsnia sent de Barcelona. Acordem el preu i el trajecte i pugem a la barqueta. Només pujar ens trobem amb una sorpresa, un convidat inesperat. En Leonardo és asturià, i viatja sol pel Brasil sense rumb fix. Vestit de Coronel Tapioca, ens parla de la seva vida exitosa i de les seves conquestes mentre iniciem tots plegats el viatge riu amunt.

Cocodrils, serps, fruites exòtiques, humitat, piranyes, jaguars, mosquits, tribus i llegendes, el Dorado, les Amazones, els exploradors i el cautxú. Poques zones del món creen tanta passió com la història i la vida a l’Amazones. En Carlitus, en Leonardo, el Santi i jo avancem riu amunt amb admiració i respecte pel que veiem i escoltem, amb la por de tocar res que no sigui la barca que ens protegeix del més desconegut. La selva densa fa d’escenari misteriós i ens anima a inventar històries mentre avancem sobre un riu desconegut, el riu de la desolació. En Carlitus ens parla de com (sobre)viu la gent dels voltants de Manaus, de com les grans empreses talen milers d’arbres descontroladament i de la seva vida dedicada al riu. Ens parla de la seva joventut i de com ha canviat la ciutat amb el temps, d’anacondes, caimans i piranyes, mentre avança el dia i poc a poc ens anem acomiadant de l’espectacle. Finalment, l’Encontro Das Aguas apareix per mai més desaparèixer de la nostra memòria: el riu Negre i l’Amazones s’uneixen a Manaus formant un ball deliciós. Un, el Negre, de color marronós fosc i l’altre, l’Amazones, d’un marró clar, no accepten juntar-se fins un quants kilòmetres riu avall. Fins aleshores, ballen un tango agafats de la cintura formant una línia divisòria clara i preciosa. Què fantàstic és sorprendre’t per una cosa tant meravellosa!! 

Passegem per Manaus el matí del nostre darrer dia a la ciutat. L’endemà marxarem a Bahia, on ens espera la platja, els balls de capoeira, en Peter i la Júlia i els concerts de jazz. Mentrestant, caminem sense rumb fix pels carrers de la ciutat, amb la satisfacció d’haver vist i viscut tot el que el nostre cos ens ha demanat. Parlem del riu i d’en Carlitus, del vestit de Coronel Tapioca del Leonardo i del passadís de la mort. De sobte, una veu darrera nostre ens sorprèn:

– Sou catalans? El meu pare era català. Quina sorpresa trobar catalans per aquí!

Un home d’uns 50 anys, rialler, vestit amb camisa i pantalons blancs de lli apareix quan girem el cap. Ens convida a sopar a casa seva aquella mateixa nit. No sabem què dir, però la ciutat no ens ofereix res que no haguem vist ja i, a més, tothom que hem conegut ha estat gent fantàstica, així que acceptem. Sempre recordarem aquest moment com l’inici de l’aventura que ens farà marxar fugint de Manaus amb la por que uns narcotraficants internacionals ens estiguessin perseguint.

Aventures de dos marrecs a l’Amazones(1): suor, mosquits i sarbatanes

Una gota de suor cau per l’esquena mentre recorro el passadís fins la sortida de l’hostal. Com cada dia, una onada de calor m’entela les ulleres només sortir al carrer i m’incita a tornar cap endins a dutxar-me de nou. Passats uns dies així, hem descobert que el millor remei és seure a l’ombra de qualsevol cabaneta que ens doni alguna cosa per esmorzar, si és amb vistes al riu molt millor, i gaudir del ventet que refresca els 25ºC i el 99% d’humitat d’aquesta ciutat al mig de l’Amazones.

Manaus es mostra impassible davant l’arribada de dos marrecs inexperts, bruts, cansats, carregats amb motxilles mal fetes plenes de roba humida i mal doblegada.  El taxista riu quan ens veu arribar mentre ens ajuda a pujar les motxilles al cotxe. És negre nit enmig de la selva més densa i gran del món, però no és fosc. Manaus és una ciutat enorme enmig d’allà on fa uns segles gairebé no s’hi podia arribar, un punt de llum enmig de la foscor més absoluta: la capital de l’Amazones brasiler. Més d’un milió i mig d’ànimes sobreviuen allà on fa poc més d’un segle el cautxú feia embogir la ciutat i la transformava en la ciutat més rica del país, la París dels Tròpics li deien, que es permetia el luxe d’importar marbre de Carrara, mobles de París i vidre de Murano per construir la seva òpera, una meravella europea envoltada de feres.

– Hi ha molts mosquits a Manaus?

– Molts! Però a nosaltres no ens piquen. Deuen estan contents, ha arribat sang nova!

Un somriure forçat ens apareix al rostre mentre travessem barris desoladors, buits de gent, on la brossa s’acumula a les cantonades. El taxista ens va dient aquí i allà on podem o no anar mentre ens explica què visitar durant el dia. M’aborda una certa desconfiança quan pocs segons després de l’últim “Per aquí no passeu!” el taxi s’atura. L’hostal és lleig i brut, però és mitjanit i estem envoltats de zones “prohibides” així que ens deixem seduïr per aquelles 4 parets mal pintades. Unes escales condueixen a un passadís depriment, llarg i estret, molt fosc, que acaba a la porta de la nostra habitació. Més tard el batejarem com “El passadís de la mort”. Els ànims decauen encara més al travessar la porta d’aquella suite, una petita sala quadrada sense finestres a l’exterior, tant depriment com humida i bruta.  Un aire condicionat medieval exerceix de capçalera d’un dels dos llits col·locats en perpendicular. L’encenem. Un motor d’avió pren vida dins l’habitació mentre un xorro d’aire gelat surt disparat cap a un punt del llit, com si un secador gegant d’aire fred disparés tot l’aire a un punt concret. Ens mirem i sospirem. Ens tombem al llit abatuts, recordant els carnavals, la frescor del mar a Copacabana  i el ventet fresc d’Iguaçú. Som lluny, molt lluny de tot això, però Brasil és així, tant gran com heterogeni i apassionant, impossible d’acabar, impossible d’oblidar.

Les nits a Manaus consisteixen en combinar estones sota el xorro d’aire gèlid amb estones fugint d’ell, refredant per parts el cos mirant d’evitar un encostipat més que probable. A vegades el soroll del motor ens desperta a tots dos emprenyats i ens venen ganes de llençar-lo escales avall, a vegades, en canvi, només em desperta a mi i odio el Santi i la seva respiració tranquil·la.

No em veig gens animat a passar uns dies de supervivència amb el Santi a la selva tots dos sols, així que anem a una agència a preguntar com podem fer per passar uns dies a l’Amazones.  Ens rep un senyor vestit d’indígena assegut darrere d’una taula. D’indígena no té res més que les ganes d’enganyar als turistes afamats d’aventures, però què carai, ens deixem seduir de nou amb certa resignació i, per què no dir-ho, un cert somriure a la cara. Em venen al cap les aventures de Javier Reverte a la selva amazònica peruana, en aquell llegendari viatge a través del riu on gairebé s’hi deixa la vida, en el que  li expliquen que algunes tribus que durant el dia fan veure que viuen a la selva de forma tradicional i es deixen retratar pels turistes, a la tarda es vesteixen amb texans i te’ls pots trobar a la ciutat amb colze recolzat a la barra de qualsevol bar.

És una habitació petita, amb les parets folrades de suro i plenes de pósters de piranyes i cocodrils. Dues cadires buides ens esperen. Abans de seure però, l’indígena postís treu una sarbatana a una velocitat increible i dispara un dardo que passa entre el Santi i jo abans de clavar-se a la paret. Hi ha un moment de silenci a l’habitació. No sé si sortir corrents o seure i fer com si no hagués passat res. Aquesta ciutat i aquesta gent no deixen de sorprendre’m.