Arxiu de la categoria: família

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més

Artista en convertir les coses quotidianes en preciosa poesia, iaia de mans arrugades i cor fort, somriure infantil i caminar segur. La iaia dels macarrons i dels iogurts de vidre, la de les històries repetitives i aventures de la guerra, la que somiava en arribar viva a les Olimpíades de Barcelona, avui fa 100 anys.

De petit em deia: “Agafa’m del bracet, que la iaia està molt velleta i li costa caminar”, inclús em va fer guardar un bastó “per quan la iaia no pugui caminar sola”. Avui, més de 20 anys més tard, el bastó acumula pols al fons de l’armari, mentre nosaltres gaudim, amb certa sorpresa i admiració, com la iaia envelleix cada dia més riallera, més penques i més desenfrenada.

Iaia 100 anys

Parlar amb ella és escoltar històries en blanc i negre, històries de repúbliques, de guerra i de fam, però també d’esperança, de lluita i de superació. És riure escoltant com canta els Segadors i l’himne del Barça, o sorprendre’t mentre recita algun poema d’infància. És reviure les històries de Macià i del general Batet, o tornar als balls d’abans de la guerra on va conèixer el meu avi. Tant bon punt t’explica com vivia de petita al Poble Sec com que ara, que està velleta, li fa mandra planxar.

Iaia, t’estimo i t’admiro com a poques persones he estimat i admirat. Em fa feliç veure’t riure amb la teva filla, amb els teus néts i besnéts. Em sap greu tenir-te lluny, però quan tinc ganes de parlar amb tu sé que només he de trucar. Seuràs a la cadira davant del telèfon, i m’explicaràs coses de quan eres petita, de la guerra, del “General persiana” o dels meus pares. Ploraràs un moment recordant el teu fill i em preguntaràs perquè ell i no tu, però de seguida canviaré de tema i parlarem de l’avi i del teu germà, de Barcelona, de quan vas anar a París i del Poble Sec. Després de tot això, és possible que tornem a començar.

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més.

Anuncis

Reflexions d’un tiet esperant el seu nebot

Habitació 707, Sant Joan de Déu,

Una infermera m’obre la porta de l’habitació i em comenta que esperi dins, que això pot trigar una mica i que millor que em posi còmode. Són les 2 de la tarda d’un dia que havia de ser qualsevol però que acabarà sent inoblidable, si més no pels que fa tants mesos t’esperem. Miro per la finestra i tafanejo per l’habitació, els hospitals em porten mals records i evito trepitjar-los tot el que puc, però avui aquesta habitació em transmet alegria i bones vibracions. Escolto el plor llunyà d’algun nen pel passadís i no puc deixar de pensar en què estarà passant allà baix, si hauràs sortit ja o no, si la Laura està bé, si el Pablo està amb ella. Fins ahir eres una imatge més o menys borrosa a una pantalla, el registre nerviós del teu cor sobre un paper, una alegria continguda, una panxa que creixia i creixia, una esperança, una emoció.

Tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te. Tinc ganes d’explicar-te qui eren els teus avis i com ets qui ets gràcies, en part, a ells. Tinc ganes d’ensenyar-te fotos i explicar-te com de forta era la teva àvia i com de genial va ser el teu avi, com els dos ens van donar lliçons de lluita i esperança en els moments més durs, com van lluitar perquè tu, algun dia, poguessis estar aquí. Algun dia et veuré cordant els cordons de la sabata i pensaré en la teva àvia i com renyava a la meva iaia quan ens els cordava ella, perquè volia que ho féssim sols. Algun dia et reculliré a la sortida de l’escola i pensaré en aquelles tardes, poques, en les que el teu avi ens venia a buscar per sorpresa i sortíem corrents a abraçar-lo. També et parlaré dels teus pares i de los orgullós que has d’estar d’ells, de com han lluitat per tirar endavant en situacions duríssimes i de lo feliços que són des de que saben que hi ets. Però no cal córrer, tenim tot el temps del món i cap necessitat de tenir pressa.

Tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te. Potser algun dia, quan llegeixis aquest escrit, jo sigui el tiet extrany que apareix de tant en tant i amb el que no tens gaire a parlar. O potser sigui aquell tiet amb el que et sents més proper i confident, el que et fa somriure i al que tens ganes de veure. Potser trobarem un espai comú, on tots dos ens sentim a gust i compartim temes i converses, o potser no, i què més dóna?

Si, tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te, però no cal córrer, tenim tot el temps del món i cap necessitat de tenir pressa. De moment tu encarrega’t de sortir bé i no emprenyar massa a la Laura, que jo t’espero a l’habitació 707 nerviós i il·lusionat, escrivint a un paper tot guixat i amb moltíssimes ganes de veure’t, per fi, en persona. Benvingut Mario!

21 de novembre de 2012, 14:20, habitació 707 de Sant Joan de Déu

p.d. una estona més tard m’avisen que ja has sortit, que tot ha anat molt bé i que tu i la Laura esteu bé. Algú ha dit un “per fi ja s’ha acabat!”, jo el que crec és que, precisament ara, és quan tot comença. Una abraçada del teu tiet Amadeu!

Amadeu Deu Olivan

Amadeu Deu Olivan. El meu besavi. Sastre emprenedor que va marxar a Londres a comprar unes gavardines, les va descosir i les va començar a fabricar i vendre a Barcelona. S’expliquen moltes històries a la família sobre aquest Amadeu Deu. La iaia diu que no era guapo però tenia “ello”, i que les dones el perseguien. Com la meva besàvia ho sabia no el deixava sol en cap moment. Jo no el vaig arribar a conèixer, però n’he sentit molt a parlar. No el vaig veure mai viu però el veig cada matí al quadre que tinc el menjador. I cada vegada que el miro em recorda a algú, com si en realitat hagués estat sempre amb mi, com si aquest nas i aquest bigoti els hagués vist abans.

Aquesta retrat forma part d’un quadre que tinc penjat al menjador de casa, amb una inscripció feta a mà que diu:

A nuestro querido jefe Sr.Deu. Sus operarios. 30/10/1918

La iaia m’ha explicat mil i una vegades la història del meu besavi, però mai seran suficients com perquè el seu nét la recordi tal i com ella l’explica. A cada generació es perd una part de la història, i no som conscients de la importància d’aquesta història fins que desapareix quan la única persona que la coneix i la explica mor. La meva iaia cada dia m’explica les mateixes històries, com va conèixer el meu avi, els balls al Casal, com vivia a Tremp, el taller del Poble Sec, com van morir els meus pares i com m’agafava la mà al sortir de l’escola perquè no m’escapés corrents. La meva iaia viu dels records i els manté vius, i que així sigui molts i molts anys. T’estimo iaia.

“[…] Y un día, sin darnos cuenta,
el viejo, con sus historias, se consumió
Y en la memoria de su nieto
sólo una huella, un leve borrón,

de aquella lejana batalla,
donde pudo morir,
en una guerra no ganada
donde luchó por ti.

Donde luchó por ti.”

                                                                 I.S.                                               

 

23 de setembre de 2001

Algú una vegada em va dir: “La teva mare t’estima tant i tant que et pariria cada dia si pogués”. D’això ja fa molts anys i des d’aleshores les coses han canviat molt. Ara ja fa deu anys d’aquell 23 de setembre de 2001 en el que els teus ulls van brillar per darrera vegada i amb les meves pròpies mans te’ls vaig tancar, des d’aquell instant en el que vaig sortir corrents de l’habitació per buscar el papa i dir-li la notícia, amb el cor apunt d’explotar de nervis i la sensació de que allò no podia estar passant. Deu anys és molt de temps per algunes coses però no per oblidar-te, ni per evitar que cada dia hagis aparegut al meu cap. I estic segur que així serà fins al final.

Des d’aleshores poques coses, mai suficients com per tenir el convenciment de que estàs orgullosa de mi. T’imagino asseguda a un banc agafada de la mà del papa, somrient veient com la Laura i jo anem fent de la millor manera possible, sabent que el poc temps que vas estar amb nosaltres vas fer les coses molt bé. Amb 19 anys ja en vaig tenir suficient per saber que eres les millor de totes les mares possibles, perquè passen els anys i tot allò que em vas ensenyar volent o sense voler segueix present i em segueix ajudant dia a dia.

Siguis on siguis espero que el que vegis no et desagradi del tot, si més no procuro fer les coses el millor que sé. Canviaria tot el que tinc per una abraçada teva, ja ho saps, si no pot ser ara doncs no et moguis de lloc que algun dia jo també hi aniré. Mentrestant em conformo en tenir-te al meu cap i donar-te vida amb els meus records, casi sempre els mateixos, massa pocs pel meu gust, però que et mantenen viva com sempre, alegre com sempre, lluitadora com sempre. Que en vinguin deu més, que per molts anys que passin tu sempre hi seràs.