Arxiu de la categoria: història

Eratòstenes i el foc religiós, Colon, la lluna i la biblioteca d’Alexandria

21 de juny de  l’any 240 a.C. 11:00 del matí. Alexandria. Tan sols falta una hora. Eratòstenes camina nerviós pels jardins de la biblioteca revisant que tot estigui preparat. Mira cap al cel. L’enorme sol li torna la mirada desafiant, no hi ha ni timidesa ni vergonya, ni cap intenció d’amagar-se darrere d’algun núvol despistat. Tot està al seu lloc. Revisa els càlculs, damunt una taula col·loca desenes de pergamins amb xifres massa diferents entre elles. És la feina de tot un any de centenars de persones, és la xifra clau en el seu càlcul.

Eratòstenes està molt nerviós. Ja fa un any que es prepara per aquest moment, des d’aquell dia en el que revisant manuscrits a la biblioteca va llegir sorprès un en el que s’explicava que a Siene, una ciutat uns 800 km al sud-est d’Alexandria (actual Assuan), durant el migdia del solstici d’estiu els raigs solars no produïen cap ombra als obeliscs. Si això era cert, va pensar excitat, es podria calcular fàcilment la circumferència de la terra! Explica la llegenda que Eratòstenes no va sortir despullat cantant “Eureka” tal i com va fer al seu amic Arquímedes pels carrers de Siracusa, sinó més aviat va meditar com podria resoldre el gran enigma de tot plegat: la distància entre Alexandria i Siene.

Alexandria era una important ciutat egípcia. Fundada l’any 331 a.C. per Alexandre Magne, en pocs anys va convertir-se en el centre cultural de l’imperi, així com en el port més important. La Gran Biblioteca albergava desenes dels millors científics i filòsofs grecs de la època, dedicats a escriure i transmetre els seus coneixements a milers d’estudiants que arribaven de tot arreu amb ànsies de saber. Era un paradís cultural, sense obligacions ni pressions econòmiques en els resultats. Eratòstenes era el bibliotecari, una persona de gran poder i admirat per tots. Aprofitant-se d’aquesta situació privilegiada, va ordenar a totes les caravanes que feien el trajecte entre Alexandria i Siene que contessin la distància entre les dues ciutats. D’aquesta manera, durant un any centenars d’esclaus van dedicar-se a acompanyar a les caravanes mentre contaven els passos que feien o les voltes que donaven les rodes dels carros.

12:00 del migdia. Al pati de la biblioteca tothom mira sorprès a Eratòstenes. Tombat a terra, persegueix amb atenció l’ombra produïda pel sol, mesurant contínuament. Uns minuts després, s’aixeca satisfet i corre neguitós cap al seu despatx per a fer els càlculs. Segles més tard encara admirem els resultats d’aquell càlcul, la precisió dels resultats i l’enginy per dur-los a terme. Eratòstenes, després de centenars de caravanes i de milers d’esclaus calculant passos, va suposar que la distància entre Siene i Alexandria era de 787,5 km (la real és de 729km), i que la circumferència de la terra feia 39375 km. Els darrers càlculs indiquen que l’error que es va cometre fa més de dos mil anys, sense tecnologia simplement mesurant l’angle que feia el sol, va ser menor a l’1%, ja que el valor real és de 39942 km. Em trec el bombí.

Eratòstenes va ser un dels grans científics i pensadors de l’antiguitat. Va destacar també en matemàtiques, astronomia, poesia i geografia, sent un dels primers en dibuixar un mapa de tot el món conegut fins aleshores. Tot i ser considerat per molts el “segon Platon” i esdevenir una de les personalitats més influents de l’època, admirat per contemporanis seus com el mateix Arquímedes, poca informació dels seus estudis ha arribat als nostres dies. I per què? Eratòstenes va ser bibliotecari del major temple del saber de l’antiguitat, la biblioteca d’Alexandria, que va ser destruïda pel foc anys més tard. No està clar el motiu, alguns diuen que a Juli Cèsar se li va anar la mà amb el foc durant la guerra civil egípcia en la que lluitava al bàndol de Cleòpatra, tot i que la gran majoria considera que va ser cremada per motius religiosos. Quan el cristianisme es va imposar com la religió oficial a l’Imperi Romà, l’emperador Teodosi va ordenar la destrucció de tots els temples no cristians i l’assassinat de tots els savis pagans. L’estupidesa humana arriba a límits insospitats. Anys més tard, quan l’exèrcit musulmà va conquistar Egipte, la biblioteca va ser definitivament cremada amb el següent argument: “Si el contingut de la biblioteca contradiu la fe islàmica ha de ser destruït, i si recolza la fe islàmica aleshores els llibres són innecessaris i han de ser destruïts”. Brillant.

Hi han molts mites al voltant de la biblioteca d’Alexandria. Es diu que si no hagués cremat pel foc religiós, centenars d’anys més tard Colon no hagués (re)descobert Amèrica sinó que hagués arribat a la lluna. També es diu que tot vaixell que arribava al port era rastrejat buscant llibres, i que si aquests encara no formaven part de la col·lecció eren copiats o comprats als mercaders. Quins temps, quan la saviesa i el coneixement eren font de registres i confiscacions! Els millors pensadors de l’època reunits amb la finalitat d’estudiar, aprendre i transmetre, cultura per cultura, oblidant l’economia ni el color del número final. Fora d’exageracions i demagògies, mai un centre d’estudis va reunir tanta saviesa com la que a Alexandria es va acumular durant centenars d’anys. Mai sabrem tot el material que allà es va perdre, mai sabrem on seríem si l’estupidesa humana no fes la guitza a l’evolució, mai sabrem on seria Eratòstenes, ni si estaria a l’alçada dels més grans. L’Evangeli diu que “el que Déu va unir que no ho separi l’home”. Jo afegiria, “El que l’home ha descobert que no ho destrueixi la religió”.

Anuncis

San Telmo, tangos y alfajores. Emiliano, YPF y las Malvinas

Un jueves de abril de 2005, 20:00 de la tarde en la preciosa y encantadora Buenos Aires. Sopla una suave brisa con sabor a café cuando pongo el pie en la avenida Colón camino de casa. La Universidad está lejos, pero no tengo prisa para llegar, el estrés y la necesidad de no parar de hacer cosas quedaron en casa hace ya unos meses, y no me parece que se viva mal así. El 29 pasa acelerando dirección Santa Fe. Sin preocupación alguna lo observo alejarse mientras me rasco el bolsillo buscando un peso. Cruzo la calle y me apodero de un alfajor Águila. Bendita rutina, benditos alfajores, cuanto os voy a echar de menos!

San Telmo aparece como sueño, en el que el tango se escapa por debajo de las puertas de los bares como el humo del tabaco, mientras las calles se llenan de cultura y historia en forma de conversaciones y pinturas abstractas. Pasear por San Telmo es un éxtasis indescriptible, más cuando te sientes del lugar y caminas sin prisa, sin fecha de marchar, sin billetes de vuelo o monumentos que visitar. Ya lo escribió Ernesto Rondo en un tango fabuloso:

“Me preguntan muchas veces
porque causa canto el tango
y que quieren que les cante?
si en San Telmo… yo nací!
soy de un barrio milonguero
que fue cuna del candombe..
y es allí que me hice hombre,
por eso yo canto así”

Emiliano me recibe en la cafetería fumando, cómo fuma este tipo! Pero qué interesante es hablar con él, cómo hace bailar las palabras para que parezcan dulces. Nunca una subordinada pareció más preciosa que cuando las entona Emiliano en sus tardes charlatanas. Y es que el argentino profundo, bien hablado, con la gravedad de un tango es un poema para los oídos, y el que crea que sirve solo para ligar se puede ir al carajo. Cómo siempre, hablamos un poco de todo. Me siento poco esplendido con mis frases cortas y obviedades castellanas, así que disfruto escuchando las reflexiones de alguien mucho más audaz y interesante. Cuánto voy a echar de menos también a Emiliano!

Antes de pisar Argentina desconocía la pasión con la que la gente vive su historia. Me sorprendió el relato subjetivamente nacionalista que hacen de ella, pero qué fascinante es observar como una sociedad culta conoce su pasado y reflexiona sobre él. Bendita cultura que florece placeres en las bocas ajenas! Malvinas, peronismo, Aerolíneas, corrupción, YPF, qué placer tratar temas de tal calibre en una cafetería con cualquier porteño Clarín en mano. Y es que si algo no habían olvidado los argentinos es que las Malvinas eran suyas y YPF lo debería volver a ser. Los ingleses son unos pelotudos que les robaron sus islas (si, aquellas islas donde Argentina mandó a la muerte segura a chavales sin experiencia y mal equipados) pero Maradona les dio su merecido en el Mundial del 86. La bandera argentina espera en el aeropuerto de Ushuaia para ser izada de nuevo en sus islas más codiciadas. Lo de YPF era esperable, la pasión con la que los argentinos viven la suerte de sus compañías contrasta con la frialdad con la que nosotros tratamos a las nuestras. Y está el peronismo claro. Y el populismo, que también. Qué mal vamos cuando confundimos un estado con una empresa, y tachamos de traición al pueblo español una expropiación y no lo hacemos cuando nos hunden aún más en la miseria en la que estamos metidos. Así somos, así hacen que pensemos, y así nos va.

El otro día una porteña me contaba la teoría de que cada 10 años, más o menos, y generalmente a finales de año, Argentina sufre una crisis. Sin duda parece que este año toca, al menos vamos por el camino. Me ha sorprendido que Argentina se haya atrevido con una empresa española, aunque YPF siempre estuviera en el corazón de los argentinos. Pero está el peronismo claro. Y el populismo, que también. Ai España….qué grande eras o creías ser en esos tiempos en los que ponías los pies encima de la mesa con Bush, y sacabas pecho y te creías inmortal. Cuando asomabas la cabeza en el G-8 y querías jugar a ser rica y poderosa como ellos. Y mírate ahora, que solitas estás, cómo ladras como perro encerrado, cómo duele ver el desierto más allá de tus murallas. Tan sola y pobre que nadie te ha defendido, tan sola y pobre que los que hasta hace poco mirabas entrar de reojo y malpensando ahora te dan calabazas. Pregúntate porque a ti y no a otros, porque YPF y no las Malvinas, quizás has sido la niña repelente de la clase, aquella que saca pecho y chilla más que las demás, pero que cuando necesita ayuda se descubre sola.  

La Guerra de los Balcanes 20 años después

Caímos en Sarajevo por pura casualidad, por eso de los vuelos baratos y la crisis económica, que no nos permitía viajar a lugares más lejanos. Los Balcanes me sonaban a guerra, pero esta sucedió cuando era muy pequeño y, aún ver por la televisión cifras de muertos, imágenes de tanques y gente herida corriendo por las calles, nunca fui del todo consciente de la barbarie que se estaba viviendo aquí al lado hace justo 20 años.

Casi un año después del viaje, aún me sorprende la intensidad con la que uno disfruta de un viaje a Sarajevo, de la huella que te deja el sentir la crueldad de la historia en sus calles y avenidas, de la amabilidad de su gente, de la capacidad de superar la dureza y la barbarie y saber perdonar. Hay ciudades que una vez las visitadas no se pueden olvidar

 Hoy leo con admiración lo que escribe Arturo Pérez-Reverte en su twitter, recordando sus experiencias en Sarajevo como reportero de guerra:

“Hoy tenía intención de recordar los Balcanes. Veinte años de aquello. La matanza seguía mientras Europa se miraba el ombligo. Mientras la casta funcionarial trincaba en Bruselas, como sigue. Quería recordar la charlatanería inútil de quienes permitieron a los serbios años de carnicería sin control. De violaciones y fosas comunes. Quería recordar a Javier Solana, negociador que no negoció un carajo. Lo recuerdo bien sonriéndole a los matarifes. Templando gaitas. Años de sonrisas y templar gaitas, con muchas reuniones y mucha mandanga. Haciéndose fotos sonriente con Milosevoc y con Karadzic, para la prensa. Él sonriendo, y nosotros contando muertos en los telediarios, primero en Croacia y luego en Bosnia. Solana y su vergonzosa y cobarde Europa que miraba y miraba. “Estamos progresando, etc”, decía el tío. Aquellos odiosos plurales. Recuerdo aquel TD,cuando Elena Sánchez me dijo en directo:”Solana afirma que se hacen progresos”. Y dije: “Solana no está aquí, en Sarajevo”. La bronca que nos echó María Antonia Iglesias, entonces directora de Informativos. La paladín con patas de la honradez informativa. “No enseñéis en las crónicas tantos muertos y tantas tripas”, nos decía. Cabreada porque no le hacíamos ni puto caso. Luego le daban a ella la bronca en Exteriores. Menuda pandilla. Cuántos muertos y cuánta sangre por culpa de la pasividad de tanta gentuza. Igual lo de Siria les recuerda algo.”

Mejor no se puede expresar. Me saco el bombín.

Premis Sajarov 2011 per la Primavera Àrab

Minut de silenci al Parlament Europeu. A l’acabar, aplaudiments, llàgrimes i mirades al cel, sentiments d’orgull, valentia, sacrifici i llibertat. Revolució.

S’han entregat els premis Sajarov 2011 a cinc activistes que han lluitat per la democràcia i la llibertat als seus països. Només són cinc entre milions, però representen aquesta explosió d’energia anònima que ens ha sorprès a tots i totes els que ho hem vist des de la distància. Mohammed Bouazizi, el màrtir que va iniciar la Primavera Àrab a Tunísia, Asmaa Mahfouz, periodista egípcia, Ahmed al Zubair Ahmed al Sanusi, del Consell Nacional de Transició de Líbia,  Razan Zaitouneh, advocada siriana que es manté amagada per por al règim i  Ali Farzat, caricaturista també sirià, al qual van trencar els dits de la mà per criticar la repressió del president Baschar al Assad i que ara viu a Kuwait. Aquesta caricatura és la causant de la repressió contra Ali Farzat.

 

Se’m fa especialment cruel la història de Ahmed al-Zubair Ahmed al-Sanusi, conegut com el pres que més temps ha passat a la presó. L’any 1970 (1970!!!) va participar en un intent per derrocar el règim del coronel Gadafi. Va ser empresonat en cel·les d’aïllament i torturat sistemàticament durant més de 30 anys. Avui és membre del Consell de Transició.

“M’agrada” que la Unió Europea reconegui la lluita i la repressió de milions de persones contra els seus règims, al cap i a la fi, som nosaltres, els europeus, en part responsables de que això hagi estat així fins ara. Ens ha sorprès la valentia dels ciutadans i les ciutadanes per enderrocar règims perennes i repressius, potser és que mai ens hem preocupat de girar una mica la vista cap al sud i descobrir que també hi passen coses. No només a Brussel·les es construeix un nou món. I ben pensat, ara per ara, mentre que uns van embalats cap a la democràcia i les llibertats, altres anem cap a les retallades, la pèrdua de llibertats i la vulneració de drets. Un periodista amic meu desplaçat a El Cairo em deia que els europeus no tenim cap dret a jutjar les democràcies àrabs ni els seus resultats, durant anys no hem mogut ni un dit contra els dictadors ni a favor del poble, més aviat al contrari. Estic d’acord. Això si, ara que tenen la oportunitat, jo només els demanaria que no ens agafin com l’exemple a seguir.

“La revolución de los jazmines”: el milagro tunecino del mártir Mohamed Bouazizi

17 de Diciembre de 2010. Sidi Bouzid, un tranquilo pueblo del interior de Túnez. Los niños corren por la avenida Mohamed V en dirección al colegio mientras algunos hombres toman té tras la visita a la mezquita Abu Bakr Assedik.  Parece un viernes normal. Un hombre y una niña pequeña salen de su casa. Él, Mohamed Bouazizi, 26 años, ingeniero informático y ella, su hermana pequeña que va al colegio. Mohamed es el mayor de 7 hermanos y el único que trae dinero a casa tras la muerte de su padre cuando él tenía 10 años. Ha estudiado informática, pero como para la mayoría de jóvenes tunecinos eso no significa absolutamente nada. A diario docenas de jóvenes de Sidi Bouzid acuden a los centros de gobernación con sus títulos en mano para pedir un empleo que nunca llega, así que Mohamed vive de la venta ambulante de frutas y verduras. Parece un viernes normal.

Túnez ha sido gobernado desde 1987 por Zine El Abidine Ben Ali. Tras un inicio en el que limitó el número de mandatos y ejerció una política social basada en la creación de un fondo destinado a los más pobres y de un sistema de seguridad social, con el paso de los años su poder ha ido en aumento hasta no conocer límites. La prohibición de los partidos de izquierda y de los no afines al régimen ponen en duda los resultados electorales obtenidos hasta la fecha, en los que Ben Ali roza o supera siempre el 90% de los votos. Aumento del precio de los alimentos básicos, subida del paro que mantiene muchas familias con ingresos casi inexistentes, arrestos multitudinarios a los críticos con el régimen, perpetuidad en el cargo, dominio sobre la prensa y los sindicatos…la dictadura tunecina.

Mohamed coloca su puesto de venta. Sitúa las verduras y limpia la fruta para que reluzca. Los ingresos apenas dan para mantener a toda su familia, pero no hay otra cosa que hacer más que acudir día tras día a la cita con su carrito y sus frutas y verduras. Parece un viernes normal. Aún así, el día se empieza a torcer con la llegada de dos policías, quieren saber si Mohamed tiene licencia para la venta ambulante. No la tiene. Tras una fuerte discusión en la calle, la policía confisca el carro. Mohamed sabe que sin su carro no hay dinero para su familia, así que decide presentarse en el ayuntamiento para reclamar que le devuelvan sus pertenencias. Ante la negativa, Mohamed Bouazizi, harto de vivir en un país sin trabajo, sin justicia y sin libertad, en un país gobernado por una dictadura corrupta que no ofrece futuro a los jóvenes, y desesperado por haberse sentido humillado, decide quemarse públicamente frente al Ayuntamiento. Convertido en antorcha humana, da unos pocos pasos antes de caer de rodillas, apoyando sus manos en el suelo. Finalmente, se desploma.

Mientras es trasladado al hospital decenas de vecinos protestan en las calles en solidaridad con Mohamed. Aquí podría haber terminado la historia, pero la verdad es que precisamente aquí es donde todo empieza. Ese 17 de Diciembre de 2010, ese viernes normal en Sidi Bouzid empezó a cambiar la historia de Túnez y de todo el mundo árabe. La Primavera Árabe ha llegado.

(añadido en enero de 2012)

Viajo a Túnez en diciembre de 2011. Mohamed Bouazizi es venerado en eslógans, pintadas y banderas por todo el país. Compro unas postales. La cara de Mohamed y su carrito de frutas y verduras son los protagonistas de los sellos, con el título de “Revolución de la Dignidad”. No hay y nunca habrá sellos suficientes para homenajear a todos los sacrificados de esta revolución. Gracias a todos ellos y a ellas hoy millones de tunecinos y tunecinas disfrutan de un país más libre, menos corrupto, más digno.

Sarajevo i la Guerra dels Balcans (2): El túnel de la vida

El sol despunta entre les muntanyes de Sarajevo. La nit ha estat llarga i molt freda, com si la ciutat no volgués despertar-se un altre dia, com si ja en tingués prou de tot plegat i preferís quedar a les fosques, quan els tancs descansen i regna un delicat silenci només trencat pel vent gelat entrant pels forats a les cases. Els hiverns a Sarajevo són terribles. Un quadre antic crema a la llar de foc d’una casa abandonada, mentre una família s’apropa a l’escalfor i s’acorrua entre mantes brutes. El nen petit poder no sobreviurà una nit més. Els amos de la casa van marxar quan es va enfonsar part del sostre, i ara la  neu cau directe al menjador, a pocs centímetres de la mare que s’esforça per donar calor al seu fill. La nit ha estat llarga i molt freda, i per la senyora Sida Kola també esgotadora. Pel seu jardí no ha parat d’entrar i sortir gent, i a tots ells els ofereix un tros de pa i un got d’aigua. Soldats, famílies, treballadors, ferits, tothom utilitza la nit per entrar o sortir de la ciutat a través del seu jardí. La família Kola és coneguda a tota la ciutat. Viuen molt aprop de l’aeroport internacional de Sarajevo, però a l’altra costat de la ciutat, a la zona lliure. L’exèrcit serbi controla totes les muntanyes dels voltans de la ciutat excepte l’aeroport, en mans dels cascos blaus, així que no es pot entrar ni sortir de la ciutat sense passar per un control serbi.

Un home apareix coix i amb la roba sagnada, té un tret a la cama i necessita assistència urgent. Sida Kola el guia a través del jardí fins la sortida de casa seva. Li dóna un tros de pa i se’n torna cap endins. A Sarajevo no hi ha material mèdic i l’hospital està mig derruït, però aquest home salvarà la cama i la vida. Ja fa uns mesos que es va acabar la construcció del túnel de Sarajevo, un passadís subterrani d’uns 800 m. de longitud que, travessant per sota la pista central de l’aeroport, uneix la ciutat amb la Bòsnia lliure. Encara és fosc, l’home ferit puja a un camió amb les llums apagades que marxa silenciosament cap a l’hospital de Butmir, desapareix a la cantonada i silenci. Ni rastre de trets o crits. S’ha salvat.

El túnel de Sarajevo es va construir per la necessitat de burlar el bloqueig i portar articles de primera necessitat a la ciutat i armes a l’exèrcit que lluitava contra el setge. Fins aleshores, els franctiradors serbis que controlaven l’aeroport eren els encarregats de matar a tot aquell que ho intentés. El túnel va ser construït per voluntaris amb la supervisió de l’exèrcit bosnià durant 6 mesos, en torns de 8 hores, en condicions infrahumanes i sota el risc constant de ser descoberts i assassinats.  Als inicis, unes 4000 persones travessaven diàriament el túnel entre Butmir i Dobrinja, carregant menjar, medicines, armes i benzina en bosses i motxilles. Més endavant, es van instal·lar rails que van permetre transportar milers de persones i tonelades de material entre les dues bandes cada dia. Es podia arribar a trigar dues hores en caminar els 800 metres del túnel, en una atmosfera asfixiant i amb les cames sota d’aigua fins als genolls. Tot i això, el túnel va salvar milers de vides, va portar electricitat i telèfon a la ciutat i va permetre contrarestar el setge tot i l’embargament d’armes. En les pitjors situacions possibles l’ésser humà és capaç de fer coses meravelloses. Jo ho tinc clar, el 30 de juny de 1993, a les 21:00, finalitzava una obra d’enginyeria humana en plena guerra, un túnel per a l’esperança, el túnel de la vida.

“Mientra la tierra gire y nade un pez, hay vida todavía”

                                                                                                        J.S.

Sarajevo i la Guerra dels Balcans (1): el setge de Sarajevo

26 d’abril de 1994, 6 de la tarda, Sarajevo. Krljes Nijaz torna a casa després de l’oració a la mesquita Bascarsija, just al centre de la ciutat. Sap que a cada cantonada es jugarà la vida, però ja n’està acostumat, ja fa més de dos anys que els carrers s’inunden de crits i plors quan la bala d’un franctirador serbi impacta al cap d’algú que corre pels carrers. És un dia molt mogut, els crits de Pazita Snajper! (compte, franctiradors!) ressonen a cada cantonada, on s’acumula la gent per agafar aire i sortir corrents fins a la següent, amb l’esperança que aquella no sigui la última carrera de la seva vida, que els franctiradors serbis mirin cap a un altre lloc o, simplement, estiguin cansats de disparar. Les cantonades s’han convertit en oasi de supervivència on, ben apretada l’espatlla contra la paret, en Krljes carrega forces i valor per seguir el camí. La ciutat és gris, trista, silenciosa, sense ànima. Una dona creua una mirada de petita satisfacció al arribar esgotada a la cantonada, se sap salvada però insegura, poder demà no tindrà tanta sort. En Krljes creua el pont del riu en direcció sud, alça la vista i contempla les muntanyes. Allà dalt estan els tancs, pensa. Encara corrents fa  els últims metres fins al portal de casa seva, un temps enrere un esplèndid edifici al barri d’Skenderija, avui un espantós bloc gris mig destruït per l’impacte de foc d’un dels tancs de les muntanyes. Un dia més ha sobreviscut.

Sarajevo va estar setjada per l’exèrcit Srpska de Ratko Mladic durant 1395 dies. Durant aquest temps la població de la ciutat es va reduir més d’un 30% i milers d’edificis van ser destruïts en un dels setges més llargs de la història d’Europa. I tot això va començar aquí mateix, a tocar de Croàcia, davant la mirada de la ONU i de la resta de països, durant aquell meravellós any olímpic de 1992. La última gran guerra en territori europeu, una més en un zona constantment destinada al patiment i el dolor. La guerra de Bòsnia s’inicia el 6 d’abril de 1992 per diversos factors religiosos, polítics i socials després de la independència d’Eslovènia i Croàcia de l’antiga Iugoslàvia, i finalitza amb els acords de pau de Dayton el 14 de desembre de 1995. Més de tres anys de guerra, una terrible guerra que va separar famílies senceres i va provocar prop de 100.000 víctimes mortals i gairebé 2 milions de desplaçats. 

Sarajevo és una ciutat meravellosa, on mesquites precioses comparteixen espai amb esglésies catòliques i sinagogues a la vora del riu, on els cafès i els carrers peatonals procuren fer oblidar el que fa menys de 20 anys eren ruletes russes a gran escala. La gent no entén el que els dius, però somriuen i passen a l’acció dels gestos per explicar-se. Una dona gran camina pel carrer mentre fotografio uns contenidors de brossa molt vells, s’atura i em mira extranyada. Em pregunta si som italians i riu cridant “Nadal, Nadal!” quan li dic que no, que som d’aquí. Té una cara de profunda tristesa, però quan riu sembla que l’alegria li surti de dins i que porti molt de temps esperant la oportunitat d’aparèixer. Tot i això, li canvia la cara de cop quan se m’escapa un “Djokovic!”. Es gira, segueix pel seu camí, hi ha coses que és millor no tractar-les de moment.  

Tot i això, no és una ciutat molt bonica. Segueix sent una ciutat gris, plena d’edificis amb cicatrius a les façanes. Alguns edificis, inclús ara, mantenen forats de bala a les finestres. La majoria de les cases noves no s’acaben, desafien el fred i el vent amb l’esquelet i 4 parets. Una senyora surt al balcó de casa seva. És un balcó petit, al primer pis d’una casa petita sense acabar. El balcó només té el terra de maó, no té baranes, no té finestres, només té algunes plantes a les cantonades que són l’únic color que desafia el vermells dels maons i el gris del morter. La senyora rega les plantes i se’n torna cap a dins. A la ciutat es respira un ambient positiu, com si la pau hagués estat una onada d’aire fresc que els habitants volen aprofitar per avançar i oblidar aquella guerra tan cruel amb els veïns. Uns dies abans de trepitjar Sarajevo van detenir Ratko Mladic, comandant de l’exèrcit Srpska, per genocidi i crims contra la humanitat, després de gairebé 20 anys fugit. Les detencions d’aquests personatges em deixen un sabor molt agredolç, penso que poder actuant abans no només evitaríem aquest teatre, sinó que s’evitarien milers de víctimes innocents. Al cap i a la fi, quina culpa en tenien els habitants de Sarajevo, que simplement volien tornar a casa després de la feina?