Arxiu de la categoria: història

Eratòstenes i el foc religiós, Colon, la lluna i la biblioteca d’Alexandria

21 de juny de  l’any 240 a.C. 11:00 del matí. Alexandria. Tan sols falta una hora. Eratòstenes camina nerviós pels jardins de la biblioteca revisant que tot estigui preparat. Mira cap al cel. L’enorme sol li torna la mirada desafiant, no hi ha ni timidesa ni vergonya, ni cap intenció d’amagar-se darrere d’algun núvol despistat. Tot està al seu lloc. Revisa els càlculs, damunt una taula col·loca desenes de pergamins amb xifres massa diferents entre elles. És la feina de tot un any de centenars de persones, és la xifra clau en el seu càlcul.

Eratòstenes està molt nerviós. Ja fa un any que es prepara per aquest moment, des d’aquell dia en el que revisant manuscrits a la biblioteca va llegir sorprès un en el que s’explicava que a Siene, una ciutat uns 800 km al sud-est d’Alexandria (actual Assuan), durant el migdia del solstici d’estiu els raigs solars no produïen cap ombra als obeliscs. Si això era cert, va pensar excitat, es podria calcular fàcilment la circumferència de la terra! Explica la llegenda que Eratòstenes no va sortir despullat cantant “Eureka” tal i com va fer al seu amic Arquímedes pels carrers de Siracusa, sinó més aviat va meditar com podria resoldre el gran enigma de tot plegat: la distància entre Alexandria i Siene.

Alexandria era una important ciutat egípcia. Fundada l’any 331 a.C. per Alexandre Magne, en pocs anys va convertir-se en el centre cultural de l’imperi, així com en el port més important. La Gran Biblioteca albergava desenes dels millors científics i filòsofs grecs de la època, dedicats a escriure i transmetre els seus coneixements a milers d’estudiants que arribaven de tot arreu amb ànsies de saber. Era un paradís cultural, sense obligacions ni pressions econòmiques en els resultats. Eratòstenes era el bibliotecari, una persona de gran poder i admirat per tots. Aprofitant-se d’aquesta situació privilegiada, va ordenar a totes les caravanes que feien el trajecte entre Alexandria i Siene que contessin la distància entre les dues ciutats. D’aquesta manera, durant un any centenars d’esclaus van dedicar-se a acompanyar a les caravanes mentre contaven els passos que feien o les voltes que donaven les rodes dels carros.

12:00 del migdia. Al pati de la biblioteca tothom mira sorprès a Eratòstenes. Tombat a terra, persegueix amb atenció l’ombra produïda pel sol, mesurant contínuament. Uns minuts després, s’aixeca satisfet i corre neguitós cap al seu despatx per a fer els càlculs. Segles més tard encara admirem els resultats d’aquell càlcul, la precisió dels resultats i l’enginy per dur-los a terme. Eratòstenes, després de centenars de caravanes i de milers d’esclaus calculant passos, va suposar que la distància entre Siene i Alexandria era de 787,5 km (la real és de 729km), i que la circumferència de la terra feia 39375 km. Els darrers càlculs indiquen que l’error que es va cometre fa més de dos mil anys, sense tecnologia simplement mesurant l’angle que feia el sol, va ser menor a l’1%, ja que el valor real és de 39942 km. Em trec el bombí.

Eratòstenes va ser un dels grans científics i pensadors de l’antiguitat. Va destacar també en matemàtiques, astronomia, poesia i geografia, sent un dels primers en dibuixar un mapa de tot el món conegut fins aleshores. Tot i ser considerat per molts el “segon Platon” i esdevenir una de les personalitats més influents de l’època, admirat per contemporanis seus com el mateix Arquímedes, poca informació dels seus estudis ha arribat als nostres dies. I per què? Eratòstenes va ser bibliotecari del major temple del saber de l’antiguitat, la biblioteca d’Alexandria, que va ser destruïda pel foc anys més tard. No està clar el motiu, alguns diuen que a Juli Cèsar se li va anar la mà amb el foc durant la guerra civil egípcia en la que lluitava al bàndol de Cleòpatra, tot i que la gran majoria considera que va ser cremada per motius religiosos. Quan el cristianisme es va imposar com la religió oficial a l’Imperi Romà, l’emperador Teodosi va ordenar la destrucció de tots els temples no cristians i l’assassinat de tots els savis pagans. L’estupidesa humana arriba a límits insospitats. Anys més tard, quan l’exèrcit musulmà va conquistar Egipte, la biblioteca va ser definitivament cremada amb el següent argument: “Si el contingut de la biblioteca contradiu la fe islàmica ha de ser destruït, i si recolza la fe islàmica aleshores els llibres són innecessaris i han de ser destruïts”. Brillant.

Hi han molts mites al voltant de la biblioteca d’Alexandria. Es diu que si no hagués cremat pel foc religiós, centenars d’anys més tard Colon no hagués (re)descobert Amèrica sinó que hagués arribat a la lluna. També es diu que tot vaixell que arribava al port era rastrejat buscant llibres, i que si aquests encara no formaven part de la col·lecció eren copiats o comprats als mercaders. Quins temps, quan la saviesa i el coneixement eren font de registres i confiscacions! Els millors pensadors de l’època reunits amb la finalitat d’estudiar, aprendre i transmetre, cultura per cultura, oblidant l’economia ni el color del número final. Fora d’exageracions i demagògies, mai un centre d’estudis va reunir tanta saviesa com la que a Alexandria es va acumular durant centenars d’anys. Mai sabrem tot el material que allà es va perdre, mai sabrem on seríem si l’estupidesa humana no fes la guitza a l’evolució, mai sabrem on seria Eratòstenes, ni si estaria a l’alçada dels més grans. L’Evangeli diu que “el que Déu va unir que no ho separi l’home”. Jo afegiria, “El que l’home ha descobert que no ho destrueixi la religió”.

San Telmo, tangos y alfajores. Emiliano, YPF y las Malvinas

Un jueves de abril de 2005, 20:00 de la tarde en la preciosa y encantadora Buenos Aires. Sopla una suave brisa con sabor a café cuando pongo el pie en la avenida Colón camino de casa. La Universidad está lejos, pero no tengo prisa para llegar, el estrés y la necesidad de no parar de hacer cosas quedaron en casa hace ya unos meses, y no me parece que se viva mal así. El 29 pasa acelerando dirección Santa Fe. Sin preocupación alguna lo observo alejarse mientras me rasco el bolsillo buscando un peso. Cruzo la calle y me apodero de un alfajor Águila. Bendita rutina, benditos alfajores, cuanto os voy a echar de menos!

San Telmo aparece como sueño, en el que el tango se escapa por debajo de las puertas de los bares como el humo del tabaco, mientras las calles se llenan de cultura y historia en forma de conversaciones y pinturas abstractas. Pasear por San Telmo es un éxtasis indescriptible, más cuando te sientes del lugar y caminas sin prisa, sin fecha de marchar, sin billetes de vuelo o monumentos que visitar. Ya lo escribió Ernesto Rondo en un tango fabuloso:

“Me preguntan muchas veces
porque causa canto el tango
y que quieren que les cante?
si en San Telmo… yo nací!
soy de un barrio milonguero
que fue cuna del candombe..
y es allí que me hice hombre,
por eso yo canto así”

Emiliano me recibe en la cafetería fumando, cómo fuma este tipo! Pero qué interesante es hablar con él, cómo hace bailar las palabras para que parezcan dulces. Nunca una subordinada pareció más preciosa que cuando las entona Emiliano en sus tardes charlatanas. Y es que el argentino profundo, bien hablado, con la gravedad de un tango es un poema para los oídos, y el que crea que sirve solo para ligar se puede ir al carajo. Cómo siempre, hablamos un poco de todo. Me siento poco esplendido con mis frases cortas y obviedades castellanas, así que disfruto escuchando las reflexiones de alguien mucho más audaz y interesante. Cuánto voy a echar de menos también a Emiliano!

Antes de pisar Argentina desconocía la pasión con la que la gente vive su historia. Me sorprendió el relato subjetivamente nacionalista que hacen de ella, pero qué fascinante es observar como una sociedad culta conoce su pasado y reflexiona sobre él. Bendita cultura que florece placeres en las bocas ajenas! Malvinas, peronismo, Aerolíneas, corrupción, YPF, qué placer tratar temas de tal calibre en una cafetería con cualquier porteño Clarín en mano. Y es que si algo no habían olvidado los argentinos es que las Malvinas eran suyas y YPF lo debería volver a ser. Los ingleses son unos pelotudos que les robaron sus islas (si, aquellas islas donde Argentina mandó a la muerte segura a chavales sin experiencia y mal equipados) pero Maradona les dio su merecido en el Mundial del 86. La bandera argentina espera en el aeropuerto de Ushuaia para ser izada de nuevo en sus islas más codiciadas. Lo de YPF era esperable, la pasión con la que los argentinos viven la suerte de sus compañías contrasta con la frialdad con la que nosotros tratamos a las nuestras. Y está el peronismo claro. Y el populismo, que también. Qué mal vamos cuando confundimos un estado con una empresa, y tachamos de traición al pueblo español una expropiación y no lo hacemos cuando nos hunden aún más en la miseria en la que estamos metidos. Así somos, así hacen que pensemos, y así nos va.

El otro día una porteña me contaba la teoría de que cada 10 años, más o menos, y generalmente a finales de año, Argentina sufre una crisis. Sin duda parece que este año toca, al menos vamos por el camino. Me ha sorprendido que Argentina se haya atrevido con una empresa española, aunque YPF siempre estuviera en el corazón de los argentinos. Pero está el peronismo claro. Y el populismo, que también. Ai España….qué grande eras o creías ser en esos tiempos en los que ponías los pies encima de la mesa con Bush, y sacabas pecho y te creías inmortal. Cuando asomabas la cabeza en el G-8 y querías jugar a ser rica y poderosa como ellos. Y mírate ahora, que solitas estás, cómo ladras como perro encerrado, cómo duele ver el desierto más allá de tus murallas. Tan sola y pobre que nadie te ha defendido, tan sola y pobre que los que hasta hace poco mirabas entrar de reojo y malpensando ahora te dan calabazas. Pregúntate porque a ti y no a otros, porque YPF y no las Malvinas, quizás has sido la niña repelente de la clase, aquella que saca pecho y chilla más que las demás, pero que cuando necesita ayuda se descubre sola.  

La Guerra de los Balcanes 20 años después

Caímos en Sarajevo por pura casualidad, por eso de los vuelos baratos y la crisis económica, que no nos permitía viajar a lugares más lejanos. Los Balcanes me sonaban a guerra, pero esta sucedió cuando era muy pequeño y, aún ver por la televisión cifras de muertos, imágenes de tanques y gente herida corriendo por las calles, nunca fui del todo consciente de la barbarie que se estaba viviendo aquí al lado hace justo 20 años.

Casi un año después del viaje, aún me sorprende la intensidad con la que uno disfruta de un viaje a Sarajevo, de la huella que te deja el sentir la crueldad de la historia en sus calles y avenidas, de la amabilidad de su gente, de la capacidad de superar la dureza y la barbarie y saber perdonar. Hay ciudades que una vez las visitadas no se pueden olvidar

 Hoy leo con admiración lo que escribe Arturo Pérez-Reverte en su twitter, recordando sus experiencias en Sarajevo como reportero de guerra:

“Hoy tenía intención de recordar los Balcanes. Veinte años de aquello. La matanza seguía mientras Europa se miraba el ombligo. Mientras la casta funcionarial trincaba en Bruselas, como sigue. Quería recordar la charlatanería inútil de quienes permitieron a los serbios años de carnicería sin control. De violaciones y fosas comunes. Quería recordar a Javier Solana, negociador que no negoció un carajo. Lo recuerdo bien sonriéndole a los matarifes. Templando gaitas. Años de sonrisas y templar gaitas, con muchas reuniones y mucha mandanga. Haciéndose fotos sonriente con Milosevoc y con Karadzic, para la prensa. Él sonriendo, y nosotros contando muertos en los telediarios, primero en Croacia y luego en Bosnia. Solana y su vergonzosa y cobarde Europa que miraba y miraba. “Estamos progresando, etc”, decía el tío. Aquellos odiosos plurales. Recuerdo aquel TD,cuando Elena Sánchez me dijo en directo:”Solana afirma que se hacen progresos”. Y dije: “Solana no está aquí, en Sarajevo”. La bronca que nos echó María Antonia Iglesias, entonces directora de Informativos. La paladín con patas de la honradez informativa. “No enseñéis en las crónicas tantos muertos y tantas tripas”, nos decía. Cabreada porque no le hacíamos ni puto caso. Luego le daban a ella la bronca en Exteriores. Menuda pandilla. Cuántos muertos y cuánta sangre por culpa de la pasividad de tanta gentuza. Igual lo de Siria les recuerda algo.”

Mejor no se puede expresar. Me saco el bombín.

Premis Sajarov 2011 per la Primavera Àrab

Minut de silenci al Parlament Europeu. A l’acabar, aplaudiments, llàgrimes i mirades al cel, sentiments d’orgull, valentia, sacrifici i llibertat. Revolució.

S’han entregat els premis Sajarov 2011 a cinc activistes que han lluitat per la democràcia i la llibertat als seus països. Només són cinc entre milions, però representen aquesta explosió d’energia anònima que ens ha sorprès a tots i totes els que ho hem vist des de la distància. Mohammed Bouazizi, el màrtir que va iniciar la Primavera Àrab a Tunísia, Asmaa Mahfouz, periodista egípcia, Ahmed al Zubair Ahmed al Sanusi, del Consell Nacional de Transició de Líbia,  Razan Zaitouneh, advocada siriana que es manté amagada per por al règim i  Ali Farzat, caricaturista també sirià, al qual van trencar els dits de la mà per criticar la repressió del president Baschar al Assad i que ara viu a Kuwait. Aquesta caricatura és la causant de la repressió contra Ali Farzat.

 

Se’m fa especialment cruel la història de Ahmed al-Zubair Ahmed al-Sanusi, conegut com el pres que més temps ha passat a la presó. L’any 1970 (1970!!!) va participar en un intent per derrocar el règim del coronel Gadafi. Va ser empresonat en cel·les d’aïllament i torturat sistemàticament durant més de 30 anys. Avui és membre del Consell de Transició.

“M’agrada” que la Unió Europea reconegui la lluita i la repressió de milions de persones contra els seus règims, al cap i a la fi, som nosaltres, els europeus, en part responsables de que això hagi estat així fins ara. Ens ha sorprès la valentia dels ciutadans i les ciutadanes per enderrocar règims perennes i repressius, potser és que mai ens hem preocupat de girar una mica la vista cap al sud i descobrir que també hi passen coses. No només a Brussel·les es construeix un nou món. I ben pensat, ara per ara, mentre que uns van embalats cap a la democràcia i les llibertats, altres anem cap a les retallades, la pèrdua de llibertats i la vulneració de drets. Un periodista amic meu desplaçat a El Cairo em deia que els europeus no tenim cap dret a jutjar les democràcies àrabs ni els seus resultats, durant anys no hem mogut ni un dit contra els dictadors ni a favor del poble, més aviat al contrari. Estic d’acord. Això si, ara que tenen la oportunitat, jo només els demanaria que no ens agafin com l’exemple a seguir.