Arxiu de la categoria: irlanda

Instants de felicitat irlandesa

Low lie the Fields of Athenry
Where once we watched the small free birds fly. 
Our love was on the wing we had dreams and songs to sing
It’s so lonely ’round the Fields of Athenry.

Recolzo l’esquena suaument a la butaca i, glop a glop, sense pressa i amb certa felicitat, em deixo transportar a petits pobles envoltats del verd més intens que he vist mai, a siluetes fosques de creus celtes en cementiris semi-abandonats, a pubs alegres i hospitalaris on el so de les gaites il·lumina les fredes nits irlandeses.

dublin

A l’Slattery Pub de Capel Street tot és calma. La pluja diària fa acte de presència i un molest vent agita els abrics dels dublinesos que acaricien les vores del riu Liffey. A la casa on m’allotjo un indonesi avariciós i un anglès estirat es fan silenciosa companyia al sofà a l’espera impacient de tornar a la feina el dia següent. Pel que sembla, llur companyia no satisfà la necessitat de simular sentir-se com a casa, i una actitud poc complaent a sentir-se part d’allò que els ha adoptat impregna la casa. Ofegat de tanta buidor anímica em refugio al pub creuant el carrer, on les parets són decorades amb instruments i pòsters de Guinness i la música irlandesa sona sense parar. Un trompetista pèl-roig guarda la trompeta a la funda, en silenci, resignat. De braços incòmodament llargs tapats per una camisa de colors cridaners, barret negre, orelles sortides i una finura magnificada per l’alçada, cara trista i mirada fixa a la porta del pub, l’observo imaginant-me’l donant classes a alguna universitat o venent llibres a domicili.

And it’s No, Nay, never, 
No, nay never no more 
Will I play the wild rover,
No never no more

The Wild Rover contextualitza l’entrada de nous membres de la banda. Un a un, el degoteig de més persones vestides amb camisa de colors cridaners i barret negre sembla calmar la desesperació del trompetista pèl-roig, que amb un somriure confiat saluda als benvinguts. Un saxo, el bateria, un violí, un altre saxo…la sala va omplint-se de músics i instruments mentre miro al meu voltant sentint-me estrany entre tanta coloraina. No hi ha ningú més a la sala, i això em fa sentir poc digne de tanta activitat pre-musical. Els 12 músics de la banda, tots ells vestits amb camisa de colors cridaners i barret negre, afinen els respectius amb delicadesa i concentració. Poc a poc aixequen la vista i observen la tragèdia, tant sols un sofà resta ocupat per algú que sembla més concentrat en escriure i llegir que en la seva música. La pluja i el vent continuen fent de l’Slattery Pub un fort amb poc interès per ser assaltat, així que assumint la derrota i amb molta professionalitat, una flauta inicia la melodia d’un instant de felicitat irlandesa. Another pint of Guinness!!

Serà gairebé una hora de música irlandesa, de clàssics mil i una vegada escoltats als pubs plens de Fleet Street, entre càntics emotius i cambreres amb edificis de gots de pinta buits camí de la barra. Música que et desperta de l’angoixa i et fa volar fins als camps preciosos de l’interior d’Irlanda, on el temps sembla edulcorar-se i simplificar una existència mil·lenària. Alguns vam anar a Irlanda amb la il·lusió d’aprendre a entendre què diuen i, sense imaginar-nos-ho, vam tornar amb un trosset menys de la nostra ànima. Per tot allò que vaig viure i veure, per aquell país tant meravellós i per aquells 12 músics vestits amb camisa de colors cridaners i barret negre, “Sláinte!!”

How can I leave the town that brings me down
That has no jobs
Is blessed by god
And makes me cry

Dublin

And at sea with flowing hair
I’d think of dublin
Of grafton street and derby square
And those for whom I really care and you

In Dublin

Anuncis