Arxiu de la categoria: medi ambient

#FreeArctic30 #SavetheArctic

Hoy Greenpeace organiza una jornada reivindicativa contra la detención de 30 activistas por parte de la guardia costera rusa por protestar en aguas internacionales contra la extracción de petroleo en al Ártico por parte de la compañía Gazprom. Para más información clica aquí.

Aunque estoy casi seguro de que al gobierno ruso no le importa demasiado este tipo de reivindicaciones, no por ello hay que renunciar a hacerlas. Aquí va un humilde gesto de ayuda y admiración a todos aquellos que luchan de forma comprometida por mejorar y mantener vivo todo aquello que entre todos estamos destruyendo. Ánimo!

Polar BearAutor de la fotografía: Shell Wildlife

Anuncis

Juguen al pòquer amb el territori i no van de “farol”. Joc, màfia, blanqueig de diners, poca feina i moltes mentides: Eurovegas

– “Aquí tenim els tomàquets, els gira-sols i els pebrots, allà les pastanagues, els raves i cogombres. Tu saps quan puc collir els melons francesos?”

Camino amb tres pagesos pel camp recent cultivat, parlen d’eines que desconec i de varietats de verdures diferents, de com no danyar el sòl i com aprofitar millor l’aigua. M’ho miro com un nen que descobreix un món nou, som al mig del parc agrari i em sento un privilegiat. Poc a poc van arribant cotxes que voltaven pel delta despistats, no som lluny del poble però sembla un altre món, un paisatge meravellós, un silenci alegre només trencat pel rum-rum d’algun tractor que acaba la jornada i pels xiscles dels trens amunt i avall. Qui digui que la Renfe no passa per Sant Boi és que no ha estat mai al parc agrari.

Mentre alguns preparen enganxines i altres comenten les notícies, anem seient i comencem a treballar. Som a principis d’agost i el calendari ens obliga a estar més atents que mai i a descansar menys del que voldríem. Parlem de com millorar la nostra feina, de com arribar a més gent, de quins passos hem de seguir i de com reaccionar quan sapiguem la notícia. Com tot en aquest procés obscur i allunyat de la gent, a pocs dies de la sentència seguim sense saber cap detall del projecte, només filtracions, indicis, rumors. Quina vergonya, tant els que no volen informar com els que diuen que no saben i menteixen, quanta por al poble, quants interessos amagats.

Tants anys vivint a Sant Boi i tant poble per descobrir. El parc agrari és un gran desconegut, una extensió enorme de camps, un món aliè a la majoria de població que no sap el que té i, per tant, no ho valora ni lluita per defensar-ho. Durant molts anys se l’ha protegit, segurament amb bon criteri. Ara, però, està amenaçat, i necessita que entre tots el salvem dels casinos i els hotels. Però com hem de lluitar per alguna cosa que no coneixem? Per què hauríem de mobilitzar-nos per alguna cosa que ens sembla llunyana i no ens l’hem feta nostre?

Hi ha qui simplifica la defensa de tot un model de territori de forma despectiva amb un “per salvar 4 carxofes”, hi ha qui sorprenentment justifica Eurovegas amb un “de blanqueig de diners i tràfic de drogues ja n’hi ha, no ve d’aquí”. I després hi ha qui està desesperat per trobar feina i veu una espurna d’esperança en aquest monstre. Amb els primers no hi ha res a fer, són els mateixos que somien en cobrir d’asfalt tot el territori, que a tot solar buit hi veuen un edifici nou, com més alt millor. Tant els hi fa el medi ambient, la salut, l’educació o la sostenibilitat. No hi ha res a fer. Tot i la terrible crisi, em temo que alguns dels errors comesos els tornarem a cometre una vegada darrera l’altra. Als segons, sobretot comprensió. Entenc la situació i no desitjo res més que trobin feina i surtin del pou. Els diria que això no és el que sembla, que vinguin a les assemblees, que s’informin i vegin què fa aquest home allà on va, quina classe de treballadors contracta i, sobretot, en quines condicions els contracta. Els diria que pensin en el que perdrem, en el model de ciutat dels nostres fills, en la dignitat de la feina.

En un tema tant complicat hi caben totes les opinions. I doncs, per què no ens donen tota la informació perquè puguem decidir? Per què tanta obscuritat, tanta negociació a la baixa, tantes lleis a modificar? Per què no s’informa sobre un projecte tant enorme que equival a la superfície de tot Girona o tot Lleida? Per què no es debat sobre el model de país que volem? Per què dividim a la població en comptes d’unir-nos en allò que estem tots segurs que ens serà beneficiós? Poder és que saben perfectament que com més informació té la gent més en contra estarà d’Eurovegas, per això és necessària la feina de la Plataforma, per això és vital que la gent conegui el territori on viu, el valori i lluiti per defensar-lo. El delta del Llobregat és un espai meravellós, de debò, qui el descobreix per primera vegada no els voldrà perdre mai més. Encara hi som a temps.

Fa estona que el sol ha desaparegut darrere el Garraf. Els mosquits ens vigilen d’aprop ballant al voltant de les làmpades. La taula és plena de fruita collida allà mateix, uns minuts abans, fruita de debò, amb sabor. És mitjanit i acabem la reunió de feina, és tard però seguim allà, parlant, comentant, pensant, imaginant. No vull que acabi aquest moment, em sento viu i en plena lluita, rodejat de gent implicada, gent amb ideals i principis. No sé si ens en sortirem, però si ens hi posem tots junts no podran amb nosaltres.

Cassolada contra les mentides, els casinos, l’especulació i l’explotació laboral

Clac clac clac…el so metàl·lic de la cassola em retomba al cervell després de 40 minuts de “melodia”. Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets contra un projecte de nom diabòlic i objectiu aterrador. La gran majoria no ens coneixem, però ens uneixen símbols com la carxofa i ideals com la defensa del territori. Clac clac clac…una dona aixeca una carxofa en direcció a la seu de CiU i crida que el que volem són pagesos i no casinos. Imagino la cara de l’ajudant del Mr.Marshall traient el cap per la finestra, veient uns quants protestant amb cassoles i xiulets, i una dona histèrica amenaçant-lo amb una carxofa. Imagino el seu somriure i les mirades d’aprovació entre els seus colegues. Ells, que venen de la ciutat del joc, de la màfia i de la prostitució. Ells, que venen aquí venent fum i ens volen fer creure que sense ells no som res, que sense ells no ens en sortirem. No els culpo, cal reconèixer la bona feina que han fet, han aconseguit que les dues grans ciutats del país vagin baixant poc a poc els seus pantalons, ara una mica tu, ara una mica jo, fins arribar a suplicar ser les escollides, passant per sobre de lleis ja aprovades, de planificacions territorials o d’una cosa encara pitjor, crec, que és mentir a la població i no informar a ningú dels seus plans.

Aquí ens trobem, picant des de fa estona davant de desenes de mossos d’esquadra amb la cara tapada, atents, gairebé diria que preparats. No venim a lluitar amb ningú, no venim a fer res malbé. Venim a mostrar el nostre rebuig a un projecte que ens destrueix una part del nostre territori, un projecte que xoca frontalment amb la nostra idea de país, de societat, un projecte que representa tot allò que volem lluny de casa nostra: ruletes i escurabutxaques, prostitució i drogues, explotació laboral i destrucció del territori. I ho fem davant la seu de CiU perquè volem denunciar no només el projecte, sinó també les formes, l’obscurantisme a la població, les mentides i promeses falses, la trampa d’utilitzar la crisi com a justificació de qualsevol projecte. No, així no.

Clac clac clac…50 minuts i una cullera de pal trencada, massa temps per reflexionar de tot plegat. Passen els anys i, mentre poc a poc anem deduint la complexitat de la societat actual, els milers de mecanismes, clàusules i normes absurdes que existeixen, les regulacions poc ètiques i la poca humanitat de les institucions, seguim protestant amb culleres de pal i paelles, amb xiulets i carraques. Vol dir això que protestar així ja és efectiu? Tinc molts dubtes. Vol dir que no hem evolucionat a la mateixa velocitat que l’economia i els mercats? Em sembla més raonable. Vol dir que hem de deixar de protestar? En absolut. Protestarem tantes vegades com calgui, no ens podem permetre que se’n surtin amb la seva.

Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets. Semblem pocs però no ho som. I cada vegada som més. No sou benvinguts.

Arturo Pérez-Reverte: “Eurovegas es el futuro, sin duda. Putas y camareros. Empleo a tope.”

No siempre puedo estar de acuerdo con los comentarios de este brillante escritor que, mal que le pese a alguno, habla claro y dispara contra todos. A veces no me gusta ni comparto su opinión, pero para mi se ha ganado el mérito de, al menos, reflexionar sobre lo que dice y valorar sus opiniones. Ayer le dio por hablar de la especulación inmobiliaria en la costa española y, aprovechando que estaba lanzado con el tema le pregunté qué opinaba sobre Eurovegas, ese diabólico proyecto que nos quieren imponer aquí, al lado de casa, sin consultarnos ni explicarnos. En fin, aquí van sus tweets:

 “Hace treinta años que navego frente a las costas mediterráneas españolas. De noche, paisaje interminable de luces. De día, de cemento. Sólo a veces, de noche, la costa es un perfil oscuro. Y de día, el paisaje que hace mil años fue. Eso sólo ocurre en algunos tramos de costa. De Cabo Palos a Cartagena, por ejemplo. Y de ésta a Almería. También en la costa de Cádiz pasa. Tramos maravillosamente oscuros, de noche. Paisajes naturales de día. El resto es una pesadilla de ladrillo, especulación y poca vergüenza. Fueron décadas de impunidad absoluta. Visto desde el mar, a veces todavía hace bonito .Según. De lejos. Pero en tierra, el putiferio ladrillero es desolador. Noche y día. Me pregunto cuántos alcaldes y concejales se han hecho millonetis a costa de esa pesadilla. En muchos casos no me lo pregunto. Lo sabemos. Pero hay quien no renuncia a eso. A especular y trincar. La crisis les ha dado un pretexto magnífico. Atacan de nuevo. Hay que revitalizar la economía, dicen. Construyamos para generar empleo y tal. Más miles de albañiles. Por el bien de España. Almería,Murcia,Cádiz. Todo está lleno de viviendas sin vender, pero no importa. Dios aprieta pero no ahoga. Quedan los espacios protegidos. Van a por lo que queda. A hormigonar lo poco aún limpio. A colarlo por la cara, ahora que todo cristo está distraído mirando hacia Bruselas. Y ahí están de nuevo. Recuperando proyectos rechazados hace años, urbanizaciones salvajes paralizadas. Golferías pendientes. Ahora le ha llegado el turno a Valdevaqueros, en Tarifa. Ese Pepé abnegado, dispuesto a sacrificarse allí por los ciudadanos. Dispuesto a destruir uno de los últimos rincones bellos, paraíso de windsurfistas. Tanta arena virgen estorba. Hace daño a la vista. Como (qué casualidad, otra vez el Pepé) mis paisanos del gobierno de Murcia en el cabo Cope: 5.000 casas, 20.000 plazas hoteleras. Y por supuesto, muchos campos de golf. Allí precisamente, donde sobra el agua. En aquel secarral. Cómo les gusta golfear a algunos. Luego dicen que España se hunde. Cómo no se va a hundir, con tantas toneladas de ladrillo encima. Y con tantas toneladas de sinvergüenzas que se maquillan la cara con cemento cada mañana. Pero no son los únicos culpables. También nosotros, honrados ciudadanos, queremos aparcar el coche en la misma puta playa. Así acabará esto. Un inmenso Eurovegas para todos los niñatos borrachos de Europa. Eurovegas es el futuro, sin duda. Putas y camareros. Empleo a tope.”

 

Sobre el reciclatge i algunes decepcions

Un recent estudi de l’OCU conclou que menys del 20% dels electrodomèstics que llencem per a reciclar arriba realment als centre de reciclatge corresponent. I això tenint en compte que cada vegada que comprem un producte una part del preu va destinat precisament a que sigui reciclat. Les empreses encarregades de fer-ho, les SIG, són teòricament fundacions o associacions sense afany lucratiu, que reben els diners que nosaltres paguem cada vegada que comprem alguna cosa i els inverteixen en reciclar els productes. I aquest més del 80% d’electrodomèstics que no arriben on tocaria, on van a parar? és un forat negre, poder dóna alguna pista el fet que algunes d’aquestes SIG acreditin en menys de dos anys fons superiors als 30 milions d’euros.

És a dir, nosaltres comprem un producte, al preu del qual ja ve inclòs el cost corresponent a ser reciclat. Un cop li hem donat ús portem el producte on toca, i els que reben aquesta part del preu del producte en fan alguna cosa que no el recicla però dóna grans beneficis. En aquest sentit, es lògic qüestionar-se el perquè del reciclatge domèstic, ja que no només paguem, sinó que també separem, ho portem on toca i altres se’n beneficien doblement. De tant en tant surten notícies relacionades amb empreses que no reciclen i es limiten a pagar multes irrisòries. I així estan els nostres rius i els nostres mars i el nostre entorn. Perquè el major dels mals de tot això és el mal medioambiental, que no es paga amb diners, i és gairebé invisible fins que ja no té solució.

Un exemple molt “graciós” de tot això és el ja anomenat “Vuitè continent”. Una enorme acumulació de brossa que degut a les corrents marines s’ha anat acumulant al Pacífic. Recents estudis calculen que pesa més de 3,5 milions de tonelades i ocupa una superfície major que un terç de tot Europa (de fet, es pot veure en imatges satelitals. Foto:beatriz299). En breu es faran visites turístiques a veure el munt de plàstics als mig del mar. Si no, temps al temps. Com diu el Sr.Chinarro:

“He visto en Google Earth un sexto continente:
botellas, trastos y presentes
flotan en un remolino, creo que es divino,
yo me alegro por mis competidores.
Ay, señores, ¿qué esperaban encontrar?
Vacaciones en los plásticos del mar.”

Com tanta gent, jo faig el petit esforç de reciclar tot el que puc a casa. Com que sóc un mandrós, se m’acumulen bosses de colors a rebessar, pots plens d’oli fregit i mobles i neveres antics fins que ja no hi cap res més i m’animo a baixar-ho al contenidor o portar-ho al punt verd. Si, sóc un mandrós, però reciclo el que puc, i ho faig no només perquè em diuen que ho fagi sinó perquè hi crec. Com tothom faig el petit esforç i no demano res a canvi. Vaja, en realitat si. Si jo em comprometo a reciclar vull que qui s’encarrega de fer-ho ho fagi de veritat i no fagi negoci d’això, que qui contamina més es comprometi a fer-ho i no es limiti a pagar les sancions, que no recaigui només en els ciutadans la responsabilitat de cuidar el medi ambient.