Arxiu de la categoria: opinions diverses

#FreeArctic30 #SavetheArctic

Hoy Greenpeace organiza una jornada reivindicativa contra la detención de 30 activistas por parte de la guardia costera rusa por protestar en aguas internacionales contra la extracción de petroleo en al Ártico por parte de la compañía Gazprom. Para más información clica aquí.

Aunque estoy casi seguro de que al gobierno ruso no le importa demasiado este tipo de reivindicaciones, no por ello hay que renunciar a hacerlas. Aquí va un humilde gesto de ayuda y admiración a todos aquellos que luchan de forma comprometida por mejorar y mantener vivo todo aquello que entre todos estamos destruyendo. Ánimo!

Polar BearAutor de la fotografía: Shell Wildlife

Juguen al pòquer amb el territori i no van de “farol”. Joc, màfia, blanqueig de diners, poca feina i moltes mentides: Eurovegas

– “Aquí tenim els tomàquets, els gira-sols i els pebrots, allà les pastanagues, els raves i cogombres. Tu saps quan puc collir els melons francesos?”

Camino amb tres pagesos pel camp recent cultivat, parlen d’eines que desconec i de varietats de verdures diferents, de com no danyar el sòl i com aprofitar millor l’aigua. M’ho miro com un nen que descobreix un món nou, som al mig del parc agrari i em sento un privilegiat. Poc a poc van arribant cotxes que voltaven pel delta despistats, no som lluny del poble però sembla un altre món, un paisatge meravellós, un silenci alegre només trencat pel rum-rum d’algun tractor que acaba la jornada i pels xiscles dels trens amunt i avall. Qui digui que la Renfe no passa per Sant Boi és que no ha estat mai al parc agrari.

Mentre alguns preparen enganxines i altres comenten les notícies, anem seient i comencem a treballar. Som a principis d’agost i el calendari ens obliga a estar més atents que mai i a descansar menys del que voldríem. Parlem de com millorar la nostra feina, de com arribar a més gent, de quins passos hem de seguir i de com reaccionar quan sapiguem la notícia. Com tot en aquest procés obscur i allunyat de la gent, a pocs dies de la sentència seguim sense saber cap detall del projecte, només filtracions, indicis, rumors. Quina vergonya, tant els que no volen informar com els que diuen que no saben i menteixen, quanta por al poble, quants interessos amagats.

Tants anys vivint a Sant Boi i tant poble per descobrir. El parc agrari és un gran desconegut, una extensió enorme de camps, un món aliè a la majoria de població que no sap el que té i, per tant, no ho valora ni lluita per defensar-ho. Durant molts anys se l’ha protegit, segurament amb bon criteri. Ara, però, està amenaçat, i necessita que entre tots el salvem dels casinos i els hotels. Però com hem de lluitar per alguna cosa que no coneixem? Per què hauríem de mobilitzar-nos per alguna cosa que ens sembla llunyana i no ens l’hem feta nostre?

Hi ha qui simplifica la defensa de tot un model de territori de forma despectiva amb un “per salvar 4 carxofes”, hi ha qui sorprenentment justifica Eurovegas amb un “de blanqueig de diners i tràfic de drogues ja n’hi ha, no ve d’aquí”. I després hi ha qui està desesperat per trobar feina i veu una espurna d’esperança en aquest monstre. Amb els primers no hi ha res a fer, són els mateixos que somien en cobrir d’asfalt tot el territori, que a tot solar buit hi veuen un edifici nou, com més alt millor. Tant els hi fa el medi ambient, la salut, l’educació o la sostenibilitat. No hi ha res a fer. Tot i la terrible crisi, em temo que alguns dels errors comesos els tornarem a cometre una vegada darrera l’altra. Als segons, sobretot comprensió. Entenc la situació i no desitjo res més que trobin feina i surtin del pou. Els diria que això no és el que sembla, que vinguin a les assemblees, que s’informin i vegin què fa aquest home allà on va, quina classe de treballadors contracta i, sobretot, en quines condicions els contracta. Els diria que pensin en el que perdrem, en el model de ciutat dels nostres fills, en la dignitat de la feina.

En un tema tant complicat hi caben totes les opinions. I doncs, per què no ens donen tota la informació perquè puguem decidir? Per què tanta obscuritat, tanta negociació a la baixa, tantes lleis a modificar? Per què no s’informa sobre un projecte tant enorme que equival a la superfície de tot Girona o tot Lleida? Per què no es debat sobre el model de país que volem? Per què dividim a la població en comptes d’unir-nos en allò que estem tots segurs que ens serà beneficiós? Poder és que saben perfectament que com més informació té la gent més en contra estarà d’Eurovegas, per això és necessària la feina de la Plataforma, per això és vital que la gent conegui el territori on viu, el valori i lluiti per defensar-lo. El delta del Llobregat és un espai meravellós, de debò, qui el descobreix per primera vegada no els voldrà perdre mai més. Encara hi som a temps.

Fa estona que el sol ha desaparegut darrere el Garraf. Els mosquits ens vigilen d’aprop ballant al voltant de les làmpades. La taula és plena de fruita collida allà mateix, uns minuts abans, fruita de debò, amb sabor. És mitjanit i acabem la reunió de feina, és tard però seguim allà, parlant, comentant, pensant, imaginant. No vull que acabi aquest moment, em sento viu i en plena lluita, rodejat de gent implicada, gent amb ideals i principis. No sé si ens en sortirem, però si ens hi posem tots junts no podran amb nosaltres.

Cassolada contra les mentides, els casinos, l’especulació i l’explotació laboral

Clac clac clac…el so metàl·lic de la cassola em retomba al cervell després de 40 minuts de “melodia”. Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets contra un projecte de nom diabòlic i objectiu aterrador. La gran majoria no ens coneixem, però ens uneixen símbols com la carxofa i ideals com la defensa del territori. Clac clac clac…una dona aixeca una carxofa en direcció a la seu de CiU i crida que el que volem són pagesos i no casinos. Imagino la cara de l’ajudant del Mr.Marshall traient el cap per la finestra, veient uns quants protestant amb cassoles i xiulets, i una dona histèrica amenaçant-lo amb una carxofa. Imagino el seu somriure i les mirades d’aprovació entre els seus colegues. Ells, que venen de la ciutat del joc, de la màfia i de la prostitució. Ells, que venen aquí venent fum i ens volen fer creure que sense ells no som res, que sense ells no ens en sortirem. No els culpo, cal reconèixer la bona feina que han fet, han aconseguit que les dues grans ciutats del país vagin baixant poc a poc els seus pantalons, ara una mica tu, ara una mica jo, fins arribar a suplicar ser les escollides, passant per sobre de lleis ja aprovades, de planificacions territorials o d’una cosa encara pitjor, crec, que és mentir a la població i no informar a ningú dels seus plans.

Aquí ens trobem, picant des de fa estona davant de desenes de mossos d’esquadra amb la cara tapada, atents, gairebé diria que preparats. No venim a lluitar amb ningú, no venim a fer res malbé. Venim a mostrar el nostre rebuig a un projecte que ens destrueix una part del nostre territori, un projecte que xoca frontalment amb la nostra idea de país, de societat, un projecte que representa tot allò que volem lluny de casa nostra: ruletes i escurabutxaques, prostitució i drogues, explotació laboral i destrucció del territori. I ho fem davant la seu de CiU perquè volem denunciar no només el projecte, sinó també les formes, l’obscurantisme a la població, les mentides i promeses falses, la trampa d’utilitzar la crisi com a justificació de qualsevol projecte. No, així no.

Clac clac clac…50 minuts i una cullera de pal trencada, massa temps per reflexionar de tot plegat. Passen els anys i, mentre poc a poc anem deduint la complexitat de la societat actual, els milers de mecanismes, clàusules i normes absurdes que existeixen, les regulacions poc ètiques i la poca humanitat de les institucions, seguim protestant amb culleres de pal i paelles, amb xiulets i carraques. Vol dir això que protestar així ja és efectiu? Tinc molts dubtes. Vol dir que no hem evolucionat a la mateixa velocitat que l’economia i els mercats? Em sembla més raonable. Vol dir que hem de deixar de protestar? En absolut. Protestarem tantes vegades com calgui, no ens podem permetre que se’n surtin amb la seva.

Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets. Semblem pocs però no ho som. I cada vegada som més. No sou benvinguts.

Quan 500 metres semblen separar dos mons diferents. Reflexions d’una tarda de contrastos

6 de la tarda, Port de Barcelona. Surto d’una reunió de feina, gent amb americana i corbata que parla de centenars de milers d’euros sense pestanyejar. Oficines netes i aire condicionat, secretàries per tot arreu i màquina de cafè amb totes les opcions i combinacions imaginables. Surto content, aquí al Port treballen de forma exquisida, des del primer dia i tres anys més tard encara segueixo admirant el que fan i, sobretot, com ho fan.

De camí a la moto, gent elegant bevent cafè a les terrasses, mil i un idiomes de fons, agències de viatges, caixers i un gran hotel de luxe. La moto m’espera pacient, quins temps en els que venia en metro i trigava gairebé una hora en arribar! M’he aburgesat penso alguns dies, per alguna cosa estan els diners penso uns altres. 500 metres més enllà el Poble Sec, una altra Barcelona totalment diferent. Pujo pel carrer Roser fins amunt de tot, aparco la moto i entro a Bona Voluntat en Acció. Vinc a buscar el diploma del Concurs de Relats Breus de Voluntariat, per alguna rao que desconec l’han enviat aquí, però ja em va bé passar a saludar de tant en tant. L’assistenta social està reunida amb un matrimoni, així que m’espero a la saleta tot xerrant amb tres dones. Avui toca recollida de roba, ho sé perquè dos nens disfressats corren pel local perseguint-se l’un a l’altre, mentre les mares impacients els intenten agafar cada vegada que passen, sense èxit.

Les tres dones parlen de la seva vida. L’una explica que és del Marroc, ens mostra un braç ple de cicatrius mentre ens explica que de petita el seu pare la maltractava. Per això va fugir, ja fa uns quants anys. Ho diu amb llàgrimes als ulls, però sense perdre ni la dignitat ni la força en la mirada. La segona és d’Hondures. Amb 12 anys va marxar de casa quan la van violar, els seus pares la maltractaven i des d’aleshores no vol saber res més d’ells. Té tres fills. No troba feina ni té cap ajuda, així que acudeix a aquest centre a buscar menjar i, crec, a trobar-se amb gent amb problemes semblants. El seu marit viu a Estats Units amb els fills. Quan aquests eren petits el marit la pegava i, veient que un dia gairebé la mata a cops, va decidir fugir. M’explica que li fa pena que la vinguin a visitar els fills i no tenir ni per donar-los de sopar. Totes dues van deixar la teràpia de grup, “hi ha merdes que és millor no remoure” em diuen. No puc fer res més que respectar-ho. La tercera escolta en silenci i fa que no amb el cap.

Surto d’allà 10 minuts més tard, diploma en mà i amb l’estomac tancat. Penso en el gran contrast entre el port i aquesta altra realitat, sembla que en comptes de conduir 500 metres hagi retrocedit desenes d’anys!! Però estic content, què bé senta una dosi d’humilitat i realisme de tant en tant!  Què necessari que és, crec, valorar el que tens i qui ets, i què imbècil em sento pensant en quan em queixo de tot i de tothom! La vida i els problemes de la gent són més senzills del que ens volen fer pensar, els problemes del dia a dia són els problemes de les persones, els que cal solucionar primer. Em pregunto si aquest nus a l’estomac l’han tingut alguna vegada els que manen, i si és així si li han donat importància o l’han oblidat quan abans millor. Poder una bona dosi de realisme i humilitat de tant en tant no estaria de més.

El dia acaba fent la cerveseta allà on em trobo a gust amb qui em fa sentir bé. Poder avui ho valoro tot una mica més. Qui sap, poder sigui aquest el secret de tot plegat.