Arxiu de la categoria: sant boi

Sant Boi-Vilanova pels camins d’Eramprunyà

Hi ha dies que surts al jardí de casa i et sorprèn lo poc que l’havies caminat. No recordaves haver vist aquella ermita ni aquell castell abandonat, ni havies imaginat que amagades entre muntanyes menys pelades del que pensaves hi hauria tantes vinyes i masies medievals. I així, assegut a la sorra de la platja del Garraf fent vespre, veient els pescadors observar la negra mar en calma, entre escarafalls de trens malsonants, sona música instrumental d’èpoques passades, de cavalls ascendint a Eramprunyà entre camins pedragosos, de pirates ganivet en mà matant per robar el botí, d’indians tornant a casa amb les butxaques ben plenes.

sant boi-vilanova

Dedicat a aquell parell que inexplicablement van entusiasmar-se amb una idea espontània no gaire suculent, que van llençar-se al camí sense mapes ni res planificat, tenda en mà i a l’aventura, i que tot i això van complir amb l’objectiu d’arribar a fer un arròs per dinar a la platja de Vilanova. Al que camina a tota velocitat i al que semblava que tornava ferit de guerra, gràcies!

IV Concurs de Fotografia Social i Solidària Kassumay

Pujada de l’IVA, parlamentàries sense vergonya que criden “que se jodan” quan el govern baixa la prestació als aturats, pujada descontrolada de la ja massa familiar prima de risc, borses a la baixa, rescats, retallades en drets socials, crisi i més crisi. Les notícies al mes de juliol són terribles, la ràdio llença ganivets que es claven a l’estómac a cada notícia, com si tot al món fos a pitjor i el futur no volgués existir. Quan sonen els esports apago l’aparell, ja en tindré sobredosi en els propers mesos. Com gairebé sempre faig tard, així que surto disparat cap a la moto deixant enrere primes de risc i fons patriòtics, incendis i corrupció.

Una estona més tard una reunió, una pluja d’idees, una cervesa i cap a casa per seguir la feina. Organitzar un concurs de fotos no és tant senzill com podria semblar, però per sort fora de grans desastres econòmics, (gairebé totes) les persones segueixen sent igual que abans, amables, solidàries, sensibles. Piquem moltes portes i totes s’obren, gent amb somriures i idees, amb ganes de donar un cop de mà i participar. Per sort, a cada mala notícia que he escoltat, he conegut una persona nova que m’ha ajudat, a cada pujada de la prima de risc una nova idea. Contra l’economia, les persones. I el resultat de tot plegat és un concurs humil però il·lusionant, amb ganes de ser un èxit i implicar a tothom que vulgui participar. Ara ho veig clar, res fa més feliç que organitzar alguna cosa i tenir resposta. Ja està llesta la web del concurs, ha costat molt d’acabar, però fa prou goig! (autor de la foto: Ismael Fernández)

http://concursokassumay.photosforfreedom.es/

Moltes gràcies a la gent de la Fundació Kassumay i a la Carme en particular, als companys de PhotosForFreedom, al Víctor per la web, a tots i totes els que ens han ajudat i a tots i totes els que participaran!

Juguen al pòquer amb el territori i no van de “farol”. Joc, màfia, blanqueig de diners, poca feina i moltes mentides: Eurovegas

– “Aquí tenim els tomàquets, els gira-sols i els pebrots, allà les pastanagues, els raves i cogombres. Tu saps quan puc collir els melons francesos?”

Camino amb tres pagesos pel camp recent cultivat, parlen d’eines que desconec i de varietats de verdures diferents, de com no danyar el sòl i com aprofitar millor l’aigua. M’ho miro com un nen que descobreix un món nou, som al mig del parc agrari i em sento un privilegiat. Poc a poc van arribant cotxes que voltaven pel delta despistats, no som lluny del poble però sembla un altre món, un paisatge meravellós, un silenci alegre només trencat pel rum-rum d’algun tractor que acaba la jornada i pels xiscles dels trens amunt i avall. Qui digui que la Renfe no passa per Sant Boi és que no ha estat mai al parc agrari.

Mentre alguns preparen enganxines i altres comenten les notícies, anem seient i comencem a treballar. Som a principis d’agost i el calendari ens obliga a estar més atents que mai i a descansar menys del que voldríem. Parlem de com millorar la nostra feina, de com arribar a més gent, de quins passos hem de seguir i de com reaccionar quan sapiguem la notícia. Com tot en aquest procés obscur i allunyat de la gent, a pocs dies de la sentència seguim sense saber cap detall del projecte, només filtracions, indicis, rumors. Quina vergonya, tant els que no volen informar com els que diuen que no saben i menteixen, quanta por al poble, quants interessos amagats.

Tants anys vivint a Sant Boi i tant poble per descobrir. El parc agrari és un gran desconegut, una extensió enorme de camps, un món aliè a la majoria de població que no sap el que té i, per tant, no ho valora ni lluita per defensar-ho. Durant molts anys se l’ha protegit, segurament amb bon criteri. Ara, però, està amenaçat, i necessita que entre tots el salvem dels casinos i els hotels. Però com hem de lluitar per alguna cosa que no coneixem? Per què hauríem de mobilitzar-nos per alguna cosa que ens sembla llunyana i no ens l’hem feta nostre?

Hi ha qui simplifica la defensa de tot un model de territori de forma despectiva amb un “per salvar 4 carxofes”, hi ha qui sorprenentment justifica Eurovegas amb un “de blanqueig de diners i tràfic de drogues ja n’hi ha, no ve d’aquí”. I després hi ha qui està desesperat per trobar feina i veu una espurna d’esperança en aquest monstre. Amb els primers no hi ha res a fer, són els mateixos que somien en cobrir d’asfalt tot el territori, que a tot solar buit hi veuen un edifici nou, com més alt millor. Tant els hi fa el medi ambient, la salut, l’educació o la sostenibilitat. No hi ha res a fer. Tot i la terrible crisi, em temo que alguns dels errors comesos els tornarem a cometre una vegada darrera l’altra. Als segons, sobretot comprensió. Entenc la situació i no desitjo res més que trobin feina i surtin del pou. Els diria que això no és el que sembla, que vinguin a les assemblees, que s’informin i vegin què fa aquest home allà on va, quina classe de treballadors contracta i, sobretot, en quines condicions els contracta. Els diria que pensin en el que perdrem, en el model de ciutat dels nostres fills, en la dignitat de la feina.

En un tema tant complicat hi caben totes les opinions. I doncs, per què no ens donen tota la informació perquè puguem decidir? Per què tanta obscuritat, tanta negociació a la baixa, tantes lleis a modificar? Per què no s’informa sobre un projecte tant enorme que equival a la superfície de tot Girona o tot Lleida? Per què no es debat sobre el model de país que volem? Per què dividim a la població en comptes d’unir-nos en allò que estem tots segurs que ens serà beneficiós? Poder és que saben perfectament que com més informació té la gent més en contra estarà d’Eurovegas, per això és necessària la feina de la Plataforma, per això és vital que la gent conegui el territori on viu, el valori i lluiti per defensar-lo. El delta del Llobregat és un espai meravellós, de debò, qui el descobreix per primera vegada no els voldrà perdre mai més. Encara hi som a temps.

Fa estona que el sol ha desaparegut darrere el Garraf. Els mosquits ens vigilen d’aprop ballant al voltant de les làmpades. La taula és plena de fruita collida allà mateix, uns minuts abans, fruita de debò, amb sabor. És mitjanit i acabem la reunió de feina, és tard però seguim allà, parlant, comentant, pensant, imaginant. No vull que acabi aquest moment, em sento viu i en plena lluita, rodejat de gent implicada, gent amb ideals i principis. No sé si ens en sortirem, però si ens hi posem tots junts no podran amb nosaltres.

Cassolada contra les mentides, els casinos, l’especulació i l’explotació laboral

Clac clac clac…el so metàl·lic de la cassola em retomba al cervell després de 40 minuts de “melodia”. Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets contra un projecte de nom diabòlic i objectiu aterrador. La gran majoria no ens coneixem, però ens uneixen símbols com la carxofa i ideals com la defensa del territori. Clac clac clac…una dona aixeca una carxofa en direcció a la seu de CiU i crida que el que volem són pagesos i no casinos. Imagino la cara de l’ajudant del Mr.Marshall traient el cap per la finestra, veient uns quants protestant amb cassoles i xiulets, i una dona histèrica amenaçant-lo amb una carxofa. Imagino el seu somriure i les mirades d’aprovació entre els seus colegues. Ells, que venen de la ciutat del joc, de la màfia i de la prostitució. Ells, que venen aquí venent fum i ens volen fer creure que sense ells no som res, que sense ells no ens en sortirem. No els culpo, cal reconèixer la bona feina que han fet, han aconseguit que les dues grans ciutats del país vagin baixant poc a poc els seus pantalons, ara una mica tu, ara una mica jo, fins arribar a suplicar ser les escollides, passant per sobre de lleis ja aprovades, de planificacions territorials o d’una cosa encara pitjor, crec, que és mentir a la població i no informar a ningú dels seus plans.

Aquí ens trobem, picant des de fa estona davant de desenes de mossos d’esquadra amb la cara tapada, atents, gairebé diria que preparats. No venim a lluitar amb ningú, no venim a fer res malbé. Venim a mostrar el nostre rebuig a un projecte que ens destrueix una part del nostre territori, un projecte que xoca frontalment amb la nostra idea de país, de societat, un projecte que representa tot allò que volem lluny de casa nostra: ruletes i escurabutxaques, prostitució i drogues, explotació laboral i destrucció del territori. I ho fem davant la seu de CiU perquè volem denunciar no només el projecte, sinó també les formes, l’obscurantisme a la població, les mentides i promeses falses, la trampa d’utilitzar la crisi com a justificació de qualsevol projecte. No, així no.

Clac clac clac…50 minuts i una cullera de pal trencada, massa temps per reflexionar de tot plegat. Passen els anys i, mentre poc a poc anem deduint la complexitat de la societat actual, els milers de mecanismes, clàusules i normes absurdes que existeixen, les regulacions poc ètiques i la poca humanitat de les institucions, seguim protestant amb culleres de pal i paelles, amb xiulets i carraques. Vol dir això que protestar així ja és efectiu? Tinc molts dubtes. Vol dir que no hem evolucionat a la mateixa velocitat que l’economia i els mercats? Em sembla més raonable. Vol dir que hem de deixar de protestar? En absolut. Protestarem tantes vegades com calgui, no ens podem permetre que se’n surtin amb la seva.

Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets. Semblem pocs però no ho som. I cada vegada som més. No sou benvinguts.

Arturo Pérez-Reverte: “Eurovegas es el futuro, sin duda. Putas y camareros. Empleo a tope.”

No siempre puedo estar de acuerdo con los comentarios de este brillante escritor que, mal que le pese a alguno, habla claro y dispara contra todos. A veces no me gusta ni comparto su opinión, pero para mi se ha ganado el mérito de, al menos, reflexionar sobre lo que dice y valorar sus opiniones. Ayer le dio por hablar de la especulación inmobiliaria en la costa española y, aprovechando que estaba lanzado con el tema le pregunté qué opinaba sobre Eurovegas, ese diabólico proyecto que nos quieren imponer aquí, al lado de casa, sin consultarnos ni explicarnos. En fin, aquí van sus tweets:

 “Hace treinta años que navego frente a las costas mediterráneas españolas. De noche, paisaje interminable de luces. De día, de cemento. Sólo a veces, de noche, la costa es un perfil oscuro. Y de día, el paisaje que hace mil años fue. Eso sólo ocurre en algunos tramos de costa. De Cabo Palos a Cartagena, por ejemplo. Y de ésta a Almería. También en la costa de Cádiz pasa. Tramos maravillosamente oscuros, de noche. Paisajes naturales de día. El resto es una pesadilla de ladrillo, especulación y poca vergüenza. Fueron décadas de impunidad absoluta. Visto desde el mar, a veces todavía hace bonito .Según. De lejos. Pero en tierra, el putiferio ladrillero es desolador. Noche y día. Me pregunto cuántos alcaldes y concejales se han hecho millonetis a costa de esa pesadilla. En muchos casos no me lo pregunto. Lo sabemos. Pero hay quien no renuncia a eso. A especular y trincar. La crisis les ha dado un pretexto magnífico. Atacan de nuevo. Hay que revitalizar la economía, dicen. Construyamos para generar empleo y tal. Más miles de albañiles. Por el bien de España. Almería,Murcia,Cádiz. Todo está lleno de viviendas sin vender, pero no importa. Dios aprieta pero no ahoga. Quedan los espacios protegidos. Van a por lo que queda. A hormigonar lo poco aún limpio. A colarlo por la cara, ahora que todo cristo está distraído mirando hacia Bruselas. Y ahí están de nuevo. Recuperando proyectos rechazados hace años, urbanizaciones salvajes paralizadas. Golferías pendientes. Ahora le ha llegado el turno a Valdevaqueros, en Tarifa. Ese Pepé abnegado, dispuesto a sacrificarse allí por los ciudadanos. Dispuesto a destruir uno de los últimos rincones bellos, paraíso de windsurfistas. Tanta arena virgen estorba. Hace daño a la vista. Como (qué casualidad, otra vez el Pepé) mis paisanos del gobierno de Murcia en el cabo Cope: 5.000 casas, 20.000 plazas hoteleras. Y por supuesto, muchos campos de golf. Allí precisamente, donde sobra el agua. En aquel secarral. Cómo les gusta golfear a algunos. Luego dicen que España se hunde. Cómo no se va a hundir, con tantas toneladas de ladrillo encima. Y con tantas toneladas de sinvergüenzas que se maquillan la cara con cemento cada mañana. Pero no son los únicos culpables. También nosotros, honrados ciudadanos, queremos aparcar el coche en la misma puta playa. Así acabará esto. Un inmenso Eurovegas para todos los niñatos borrachos de Europa. Eurovegas es el futuro, sin duda. Putas y camareros. Empleo a tope.”

 

Barrejant 2011 a Sant Boi de Llobregat

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Sant Boi el Barrejant 2011, amb el títol “El món pot canviar però no ho farà sol“. Que el món pot i ha de canviar n’estic conveçut, el que em provoca més mal de cap és pensar cap a on canviarà tenint en compte les persones i els mecanismes que avui en dia podrien dirigir el canvi.

Ah no, calla, llegint una mica més a la web del Barrejant explica que “ les activitats inclouen una crida a la ciutadania perquè prengui consciència de les desigualtats i la pobresa que hi ha a moltes parts de món i adquireixi un compromís clar de treballar per canviar aquesta situació injusta“. Ja fa molt de temps que sentim i veiem per tot arreu les desigualtats que hi ha al món i, francament, com més vegades ho sento més vegades escolto que aquestes desigualtats cada vegada van a més. Vol dir això que per molt que ens esforcem no aconseguim prendre consciència seriosament del problema? S’aconseguirà alguna vegada o “l’entropia insolidària” ens vencerà?

Els actes del Barrejant van començar el divendres amb la conferència de l’Arcadi Oliveres, titulada “Per què cal canviar el món“. Paraules clares, molts exemples, xifres concretes, noms dels culpables i alguna idea un pèl demagògica en un discurs que anava posant els pèls de punts als assistents. L’Arcadi és d’aquelles persones que donen arguments als que no en sabem massa per debatre amb els populistes i rebatre els rumors malintencionats, mirar de donar la volta a les notícies i despertar una energia adormida que ens va fer sortir a tots una mica trempats amb la idea de canviar el món.

El Barrejant és d’aquells actes ben treballats, senzills però molt intensos. Lluny de les grans fires, permet gaudir un cap de setmana rodejat de projectes que intenten millorar un trocet de món, de bones idees i bones voluntats. Nicaragua, Haití, Cuba, Senegal…..quina gran feina que es duu a terme a tots aquests llocs i que poc que ens enterem els que vivim aquí! Fent el tafaner entre les diferents ONG’s recordo les meves experiències com a cooperant i no puc més que reconèixer que trobo necessària una repensada general dels conceptes de cooperació per al desenvolupament i de la feina que les ONG’s realitzen tant aquí com allà.

El Barrejant té la virtut de pujar-nos els nivells de cooperació i solidaritat durant uns dies, d’agafar forces, debatre i pensar idees per millorar el futur, de sentir-nos útils i amb ganes de combatre tot allò que ens sembla injust. Però la gran majoria ens relaxem i el dilluns següent és com el dilluns anterior, fins a la propera ocasió en la que algú ens atura en el nostre dia a dia frenètic i ens recorda que tenim la obligació de fer alguna cosa més que queixar-nos de tot i de tothom. Té això a veure amb l’augment de les desigualtats i la pobresa al món? Poder si tots i totes estiguéssim cada dia al peu del canó amb les idees clares i actuant conscientment tot aniria millor. Mentre alguns seguim desviant-nos del camí cada dilluns, sempre ens anirà bé que de tant en tant ens col·loquin al lloc i ens tornin a administrar la dosi. El dia que això no sigui així no caldrà el Barrejant, però com això queda lluny benvingut siguis, per mi com si cada setmana hi vols ser.