Arxiu de la categoria: sarajevo

La Guerra de los Balcanes 20 años después

Caímos en Sarajevo por pura casualidad, por eso de los vuelos baratos y la crisis económica, que no nos permitía viajar a lugares más lejanos. Los Balcanes me sonaban a guerra, pero esta sucedió cuando era muy pequeño y, aún ver por la televisión cifras de muertos, imágenes de tanques y gente herida corriendo por las calles, nunca fui del todo consciente de la barbarie que se estaba viviendo aquí al lado hace justo 20 años.

Casi un año después del viaje, aún me sorprende la intensidad con la que uno disfruta de un viaje a Sarajevo, de la huella que te deja el sentir la crueldad de la historia en sus calles y avenidas, de la amabilidad de su gente, de la capacidad de superar la dureza y la barbarie y saber perdonar. Hay ciudades que una vez las visitadas no se pueden olvidar

 Hoy leo con admiración lo que escribe Arturo Pérez-Reverte en su twitter, recordando sus experiencias en Sarajevo como reportero de guerra:

“Hoy tenía intención de recordar los Balcanes. Veinte años de aquello. La matanza seguía mientras Europa se miraba el ombligo. Mientras la casta funcionarial trincaba en Bruselas, como sigue. Quería recordar la charlatanería inútil de quienes permitieron a los serbios años de carnicería sin control. De violaciones y fosas comunes. Quería recordar a Javier Solana, negociador que no negoció un carajo. Lo recuerdo bien sonriéndole a los matarifes. Templando gaitas. Años de sonrisas y templar gaitas, con muchas reuniones y mucha mandanga. Haciéndose fotos sonriente con Milosevoc y con Karadzic, para la prensa. Él sonriendo, y nosotros contando muertos en los telediarios, primero en Croacia y luego en Bosnia. Solana y su vergonzosa y cobarde Europa que miraba y miraba. “Estamos progresando, etc”, decía el tío. Aquellos odiosos plurales. Recuerdo aquel TD,cuando Elena Sánchez me dijo en directo:”Solana afirma que se hacen progresos”. Y dije: “Solana no está aquí, en Sarajevo”. La bronca que nos echó María Antonia Iglesias, entonces directora de Informativos. La paladín con patas de la honradez informativa. “No enseñéis en las crónicas tantos muertos y tantas tripas”, nos decía. Cabreada porque no le hacíamos ni puto caso. Luego le daban a ella la bronca en Exteriores. Menuda pandilla. Cuántos muertos y cuánta sangre por culpa de la pasividad de tanta gentuza. Igual lo de Siria les recuerda algo.”

Mejor no se puede expresar. Me saco el bombín.

Anuncis

Sarajevo i la Guerra dels Balcans (2): El túnel de la vida

El sol despunta entre les muntanyes de Sarajevo. La nit ha estat llarga i molt freda, com si la ciutat no volgués despertar-se un altre dia, com si ja en tingués prou de tot plegat i preferís quedar a les fosques, quan els tancs descansen i regna un delicat silenci només trencat pel vent gelat entrant pels forats a les cases. Els hiverns a Sarajevo són terribles. Un quadre antic crema a la llar de foc d’una casa abandonada, mentre una família s’apropa a l’escalfor i s’acorrua entre mantes brutes. El nen petit poder no sobreviurà una nit més. Els amos de la casa van marxar quan es va enfonsar part del sostre, i ara la  neu cau directe al menjador, a pocs centímetres de la mare que s’esforça per donar calor al seu fill. La nit ha estat llarga i molt freda, i per la senyora Sida Kola també esgotadora. Pel seu jardí no ha parat d’entrar i sortir gent, i a tots ells els ofereix un tros de pa i un got d’aigua. Soldats, famílies, treballadors, ferits, tothom utilitza la nit per entrar o sortir de la ciutat a través del seu jardí. La família Kola és coneguda a tota la ciutat. Viuen molt aprop de l’aeroport internacional de Sarajevo, però a l’altra costat de la ciutat, a la zona lliure. L’exèrcit serbi controla totes les muntanyes dels voltans de la ciutat excepte l’aeroport, en mans dels cascos blaus, així que no es pot entrar ni sortir de la ciutat sense passar per un control serbi.

Un home apareix coix i amb la roba sagnada, té un tret a la cama i necessita assistència urgent. Sida Kola el guia a través del jardí fins la sortida de casa seva. Li dóna un tros de pa i se’n torna cap endins. A Sarajevo no hi ha material mèdic i l’hospital està mig derruït, però aquest home salvarà la cama i la vida. Ja fa uns mesos que es va acabar la construcció del túnel de Sarajevo, un passadís subterrani d’uns 800 m. de longitud que, travessant per sota la pista central de l’aeroport, uneix la ciutat amb la Bòsnia lliure. Encara és fosc, l’home ferit puja a un camió amb les llums apagades que marxa silenciosament cap a l’hospital de Butmir, desapareix a la cantonada i silenci. Ni rastre de trets o crits. S’ha salvat.

El túnel de Sarajevo es va construir per la necessitat de burlar el bloqueig i portar articles de primera necessitat a la ciutat i armes a l’exèrcit que lluitava contra el setge. Fins aleshores, els franctiradors serbis que controlaven l’aeroport eren els encarregats de matar a tot aquell que ho intentés. El túnel va ser construït per voluntaris amb la supervisió de l’exèrcit bosnià durant 6 mesos, en torns de 8 hores, en condicions infrahumanes i sota el risc constant de ser descoberts i assassinats.  Als inicis, unes 4000 persones travessaven diàriament el túnel entre Butmir i Dobrinja, carregant menjar, medicines, armes i benzina en bosses i motxilles. Més endavant, es van instal·lar rails que van permetre transportar milers de persones i tonelades de material entre les dues bandes cada dia. Es podia arribar a trigar dues hores en caminar els 800 metres del túnel, en una atmosfera asfixiant i amb les cames sota d’aigua fins als genolls. Tot i això, el túnel va salvar milers de vides, va portar electricitat i telèfon a la ciutat i va permetre contrarestar el setge tot i l’embargament d’armes. En les pitjors situacions possibles l’ésser humà és capaç de fer coses meravelloses. Jo ho tinc clar, el 30 de juny de 1993, a les 21:00, finalitzava una obra d’enginyeria humana en plena guerra, un túnel per a l’esperança, el túnel de la vida.

“Mientra la tierra gire y nade un pez, hay vida todavía”

                                                                                                        J.S.

Sarajevo i la Guerra dels Balcans (1): el setge de Sarajevo

26 d’abril de 1994, 6 de la tarda, Sarajevo. Krljes Nijaz torna a casa després de l’oració a la mesquita Bascarsija, just al centre de la ciutat. Sap que a cada cantonada es jugarà la vida, però ja n’està acostumat, ja fa més de dos anys que els carrers s’inunden de crits i plors quan la bala d’un franctirador serbi impacta al cap d’algú que corre pels carrers. És un dia molt mogut, els crits de Pazita Snajper! (compte, franctiradors!) ressonen a cada cantonada, on s’acumula la gent per agafar aire i sortir corrents fins a la següent, amb l’esperança que aquella no sigui la última carrera de la seva vida, que els franctiradors serbis mirin cap a un altre lloc o, simplement, estiguin cansats de disparar. Les cantonades s’han convertit en oasi de supervivència on, ben apretada l’espatlla contra la paret, en Krljes carrega forces i valor per seguir el camí. La ciutat és gris, trista, silenciosa, sense ànima. Una dona creua una mirada de petita satisfacció al arribar esgotada a la cantonada, se sap salvada però insegura, poder demà no tindrà tanta sort. En Krljes creua el pont del riu en direcció sud, alça la vista i contempla les muntanyes. Allà dalt estan els tancs, pensa. Encara corrents fa  els últims metres fins al portal de casa seva, un temps enrere un esplèndid edifici al barri d’Skenderija, avui un espantós bloc gris mig destruït per l’impacte de foc d’un dels tancs de les muntanyes. Un dia més ha sobreviscut.

Sarajevo va estar setjada per l’exèrcit Srpska de Ratko Mladic durant 1395 dies. Durant aquest temps la població de la ciutat es va reduir més d’un 30% i milers d’edificis van ser destruïts en un dels setges més llargs de la història d’Europa. I tot això va començar aquí mateix, a tocar de Croàcia, davant la mirada de la ONU i de la resta de països, durant aquell meravellós any olímpic de 1992. La última gran guerra en territori europeu, una més en un zona constantment destinada al patiment i el dolor. La guerra de Bòsnia s’inicia el 6 d’abril de 1992 per diversos factors religiosos, polítics i socials després de la independència d’Eslovènia i Croàcia de l’antiga Iugoslàvia, i finalitza amb els acords de pau de Dayton el 14 de desembre de 1995. Més de tres anys de guerra, una terrible guerra que va separar famílies senceres i va provocar prop de 100.000 víctimes mortals i gairebé 2 milions de desplaçats. 

Sarajevo és una ciutat meravellosa, on mesquites precioses comparteixen espai amb esglésies catòliques i sinagogues a la vora del riu, on els cafès i els carrers peatonals procuren fer oblidar el que fa menys de 20 anys eren ruletes russes a gran escala. La gent no entén el que els dius, però somriuen i passen a l’acció dels gestos per explicar-se. Una dona gran camina pel carrer mentre fotografio uns contenidors de brossa molt vells, s’atura i em mira extranyada. Em pregunta si som italians i riu cridant “Nadal, Nadal!” quan li dic que no, que som d’aquí. Té una cara de profunda tristesa, però quan riu sembla que l’alegria li surti de dins i que porti molt de temps esperant la oportunitat d’aparèixer. Tot i això, li canvia la cara de cop quan se m’escapa un “Djokovic!”. Es gira, segueix pel seu camí, hi ha coses que és millor no tractar-les de moment.  

Tot i això, no és una ciutat molt bonica. Segueix sent una ciutat gris, plena d’edificis amb cicatrius a les façanes. Alguns edificis, inclús ara, mantenen forats de bala a les finestres. La majoria de les cases noves no s’acaben, desafien el fred i el vent amb l’esquelet i 4 parets. Una senyora surt al balcó de casa seva. És un balcó petit, al primer pis d’una casa petita sense acabar. El balcó només té el terra de maó, no té baranes, no té finestres, només té algunes plantes a les cantonades que són l’únic color que desafia el vermells dels maons i el gris del morter. La senyora rega les plantes i se’n torna cap a dins. A la ciutat es respira un ambient positiu, com si la pau hagués estat una onada d’aire fresc que els habitants volen aprofitar per avançar i oblidar aquella guerra tan cruel amb els veïns. Uns dies abans de trepitjar Sarajevo van detenir Ratko Mladic, comandant de l’exèrcit Srpska, per genocidi i crims contra la humanitat, després de gairebé 20 anys fugit. Les detencions d’aquests personatges em deixen un sabor molt agredolç, penso que poder actuant abans no només evitaríem aquest teatre, sinó que s’evitarien milers de víctimes innocents. Al cap i a la fi, quina culpa en tenien els habitants de Sarajevo, que simplement volien tornar a casa després de la feina?