Arxiu de la categoria: tailàndia

Ni tu ets Virginie Ledoyen ni jo sóc Leonardo di Caprio

L’Albert fa dies que que somia amb aquest moment. De fet, crec que ha creuat el món només per això. La cara de felicitat i les mirades nervioses em confirmen que estem al punt més important del viatge, mentre la barqueta arriba a l’illa i busca entre les roques l’entrada secreta a La Playa. Abans del viatge l’Albert ha mirat una vegada rera l’altra la pel·lícula, assegut al sofà, amb un somriure cada vegada que en Leonardo di Caprio veu per primera vegada aquesta meravella indescriptible, aquest miracle abandonat fins fa uns anys a una petita illa a dues hores de la costa tailandesa. Ja hi som, aquí la tenim, no hi ha tombarella a la platja ni taurons a l’aigua ni tan sols una francesa preciosa al meu costat, només el so de la barqueta, el somriure de l’Albert i una sensació de felicitat indescriptible. Fem el trajecte fins la sorra en silenci, nerviosos. El paisatge és preciós, una platja d’aigües turqueses i sorra blanca, envoltada de gegants calcaris i de selva densa. Posem el peu a l’aigua lentament, com qui no vol que arribi mai el moment, com qui gaudeix de cada segon, com qui no vol trencar el somni i despertar-se. 

El so del motor de les barquetes, amplificat per les roques, trenca el silenci de tant en tant, mentre asseguts a la sorra blanca mirem a l’infinit i bufem de felicitat, hem creuat el món per viure això, i no ens ha decepcionat. Com sempre en aquests casos, converses sobre deixar-ho tot per venir aquí, somnis que una vegada rere l’altra se’ns apareixen a la vida, tant sovint i intensos com ràpids en desaparèixer dels nostres caps quan trepitgem de nou terra conegut. Què covard em sento temps després quan regiro el cervell buscant aquella sensació de llibertat i valentia, i només trobo promeses no complides i objectius a mig camí. Tot i això, em fa feliç saber que dins meu és viu aquest sentiment, aquesta energia imparable, aquest Amadeu que apareix quan li ve de gust i que quan ho fa pot amb tot i no té límits.

Sense dir-ho en veu alta deixem que el moment es fagi etern dins els nostres caps, el tacte de la sorra, el soroll de les onades, la roca calcària impassible als nostres somnis, i som feliços. No, ni tu ets Virginie Ledoney ni jo sóc Leonardo di Caprio, però per nosaltres La Playa ha deixat de ser una pel·lícula per convertir-se en un record dolç, preciós, imborrable.

Anuncis