Arxiu de la categoria: túnez

El coliseo de El Djem. Sangre y muerte, gladiadores y princesas bereberes

Las tropas del emir Hasan se refugian del implacable sol en las cercanías del monumental coliseo de El Djem. Cansados y aburridos, observan pacientemente los muros impenetrables de tal maravilla, exageradamente alta y sólida respecto cualquier edificio que hayan encontrado desde la lejana Cartago. Piedra y ceniza, olivos y arena. Todo es calma en esta mañana del año 701. Allí donde gladiadores ganaron la vida y la muerte a merced del capricho de unos pocos 200 años atrás, hoy se refugia la princesa bereber Kahena y su pueblo guerrero. Luchan contra la invasión árabe del norte de África, dejan tras de si campos quemados, batallas, muerte y toda esperanza de victoria.

El Djem

Más de 1300 años después, pongo el pie en la estación de louage de El Djem. Polvo y ruido, decenas de furgonetas mal aparcadas y gritos y empujones en cada rincón: el caos habitual de las estaciones de louage tunecinas. Llego a El Djem casi de casualidad, sin grandes esperanzas de encontrar sorpresas, tras unos días agradables en Kairouan. Al norte de la majestuosidad sobrecogedora del desierto y de la esperanza cinéfila de los oasis, cerca de salares y ciudades sagradas, entre campos de olivos y vías de tren se encuentra el municipio de El Djem, parada obligatoria para aquellos amantes de la arquitectura romana, y muy recomendable para los que, como yo, simplificamos o nos obsesionamos de vez en cuando por vivir un paisaje que, aun siendo sobrecogedor, no merece ocultar las demás bellezas del camino.

La estación de tren está casi desierta, nadie en las oficinas ni en las puertas, solo un par de chavales fumando sentados con los pies en las vías. Diálogo de besugos y comunicación por señas, algunas risas y gesticulaciones nerviosas, las costumbres primitivas que siempre funcionan. La seguridad de los chavales en las vías está más que justificada, no se espera ningún tren hasta dentro de dos días. Aunque en varias ocasiones me han recomendado viajar en tren por Túnez, ya sea por comodidad o velocidad, no hay duda de que la rigidez de los horarios y la poca frecuencia de paso hacen que viajar en louage o autobús sea mucho más recomendable.

El Djem coliseo

Todas las calles llevan al coliseo. Así, al menos, parece haber sido diseñada esta ciudad de casas bajas y blancas, calles abarrotadas de mercados y gente por todas partes. No, no es una ciudad bonita en realidad. La calle principal termina en la entrada del coliseo, una pequeña explanada donde un par de camellos pacientes esperan que algún turista le apetezca pagar por una foto. Ni tan siquiera me miran, ni ellos ni los vendedores ambulantes, quizá tan perezosos que ni la esperanza de vender un collar les anima a levantarse de la silla. Quizá ya me haya mimetizado en bereber y esa camisa y zapatos extraños solo sean una frivolidad de quien ha tenido que emigrar a Europa para ganarse la vida, o quizá no se animen a vender a un solo turista a primera hora de la mañana. Ya vendrán los grupos, deben pensar.

el jem

Es 24 de diciembre por la mañana. Los pocos grupos de turistas que llegan al coliseo lo hacen casi 40 minutos después que yo, por lo que tengo tiempo de disfrutar de esta maravilla con el silencio y tranquilidad que se merece. Aunque más pequeño que el de Roma, este coliseo está mucho mejor conservado. Entrar a la arena por una de las puertas laterales y dejar volar la imaginación, soñar que la estructura desaparecida renace y que los 4 niveles de gradas se llenan de gente famélica de sangre y muerte, el griterío y el olor del miedo, los gladiadores, las fieras y las carreras de carros. Sin duda no tiene el pedigrí de otros templos, pero en pocos lugares uno siente tan de cerca el aliento de la historia.

El Djem arena

La leyenda cuenta que un túnel secreto unía el coliseo con el mar, 30 Km. al este, por lo que los bereberes pudieron sobrevivir los 4 años de asedio pescando en el mar. No está claro cómo terminó la guerra, hay quien dice que la princesa Kahena fue asesinada por su amante, otros dicen que se suicidó con veneno al ver inminente la derrota. La gente de El Djem incluso sostiene que la princesa vivió más de 120 años y que era muy hermosa. Fuera de leyendas bereberes, quien viaje a Túnez buscando vestigios de las Guerras Púnicas y se decepcione con las pocas ruinas de Cartago, es muy recomendable viajar unas horas al sur, donde la arquitectura romana alcanza su mayor resplandor en el continente africano, donde el ruido de espadas y leones aún resuena en las gradas vacías del coliseo, pronto por la mañana, cuando los camellos y los vendedores ambulantes aún descansan, cuando pisar la arena te transporta en el tiempo a una época de sangre y guerras. Quizá, con suerte, incluso se pueda ver a Kahena y sus tropas bereberes siglos después, encerradas en el coliseo casi 4 años, viajando en ese misterioso túnel que los conectaba con el mar, resistiendo frente a las tropas del emir Hasan, en una de las últimas batallas por el control del norte de África.

Stitched Panorama(foto de Mahmoud Mensi)

Tunísia (3): medina, te i mar, el final d’un viatge fascinant

– No parles àrab? Quan viatges a un país has d’aprendre les costums i la llengua.

– Només fa una setmana que he arribat!

– Ah! només una setmana? Amb aquesta barba ja sembles un berber! Un sandwich d’escalopa!

Sec a la petita taula oxidada que forma la terrassa del bar, fent temps esperant al tren nocturn que em portarà fins la capital. El cambrer porta el sopar. Poc cous-cous i molts sandwich d’escalopa, això és el que menja la gent a Tunísia. La tarda va caient i l’activitat als carrers de la ciutat gairebé desapareix. El desert queda ja molt enrere. Viatja amb mi un trosset d’aquell desert fantàstic, una ampolla plena de sorra vermella fina, que em recordarà per sempre més aquell oasi, aquells camells, el meu amic tuareg i aquelles dunes.

A Tunísia, les ciutats no em semblen especialment maques. De fet, no estan fetes per ser maques. Ni rastre de busos turístics, edificis d’època o museus d’última generació, només fusters treballant la fusta, mecànics arreglant qualsevol cosa, restaurants servint sandwichs o artesans treballant en els seus tallers minúsculs. Ni rastre de carrers ben arreglats i il·luminats, plens d’arbres i edificis restaurats, on passejar ignorant conscientment la realitat que t’envolta. Ni rastre de tot això. Si viatjar és sentir com viuen els habitants del país que visites, aquestes ciutats són ideals. Ara, si viatjar és pujar al núvol de les comoditats i deixar-se impregnar per una ignorància voluntària i dolça, Tunísia no és un bon destí ja que la realitat t’apareix davant sense que tinguis temps d’esquivar-la. 

A pocs metres de la terrassa, un hotel serveix cerveses en un ambient depriment: homes fumant i bevent a la barra, amb els ulls fixes en les ampolles, en silenci. Després de sopar, hi busco una taula lliure, tinc 4 hores per endavant i cap intenció de passejar amb les motxilles de nit per la ciutat. 1 cervesa, 2 cerveses, 3 cerveses mentre devoro els llibres i descobreixo la història de Haile Selassie i d’Etiòpia, la història d’un dels pobles més pobres del món que, tot i això, se n’orgulleix de ser descendent directe del rei Salomon i la reina de Saba, la història de les barbaritats europees a l’Àfrica, de com països sencers porten segles en guerra amb uns i altres sense aconseguir res que no sigui gana, misèria i tristor. 

La capital em rep fosca, tímida, mentre surto de l’estació amb l’objectiu de trobar algun lloc on dormir la resta de nits del viatge. Caminar descobrint carrers desconeguts, mercats obrint les portes, places fosques i brutícia per tot arreu fins la medina, el centre de tota ciutat musulmana. Caòtiques i laberíntiques per gairebé tots els que les trepitgem per primera vegada, perfectament estudiades i conegudes per qui hi viu. Plenes de racons meravellosos, petits tresors que cal anar descobrint guardant els mapes i les presses i deixant-se perdre, fonent-se entre la sobredosi de colors i d’olors dels seus carrers. Enfilo pel carrer principal mentre algunes botigues van obrint les portes. L’hostal em rep amb desconfiança, un edifici robust que mira de reüll l’agitada vida del seu voltant. L’interior, però, un petit món apart, una explosió d’art islàmic que sobreviu sense pressa a l’altre costat dels murs. Una família francesa gaudeix del clàssic esmorzar universal, pa amb mantega i melmelada, mentre deixo la motxilla sobre un llit qualsevol de l’habitació compartida.

Els dies a la capital són gratificants. Durant el dia,  llargues caminades per la ciutat o viatges amb louage per visitar les afores, les fascinants ruïnes de Dougga o els pobles de la costa. Al vespre, tes a qualsevol terrassa enmig de la medina abans de tornar a l’hostal i gaudir de converses fantàstiques amb els joves de la família francesa i amb un jove tunisià del sud decidit a trobar feina a la capital.  Es va criar a un poble prop de Kasserine, a més de 200km de la costa, enmig de la Tunísia més rural, i des de petit va voler ser mariner. Ens explica com va viure la revolució, com la democràcia no ha portat del tot aires nous i com la gent jove segueix sense feina ni oportunitats. A vegades penso què serà d’ell, si seguirà lluitant per sortir a la mar cada dia o haurà desistit i viurà al seu poble venent fruita.

Quan els amics es retiren a dormir, m’endinso en la medina fins la Rue al Jazira, on prenc la última cervesa a una de les terrasses gaudint de les últimes espurnes de vida a la ciutat. Escric i llegeixo, sempre amb un somriure a la cara, mentre recordo tots els detalls del dia i planifico l’endemà. De tornada a l’hostal, la medina se’m presenta fosca, bruta, en silenci. De tant en tant algú camina amb llanternes per esquivar la brutícia que els comerciants han deixat durant el dia, són llums que apareixen a la llunyania i s’apropen fent ziga-zaga, llums que em tranquil·litzen i aporten alguna cosa enmig del silenci i la foscor. Mai oblidaré els passeigs nocturns per la medina, la sensació de ser absorbit per aquell rusc de carrerons, la felicitat de sentir-me viu per un costat i la tensió de caminar en terreny pantanós per un altre.

Els camins de Sidi Bou Said em porten cap al far fugint dels venedors pesats.  Just abans d’arribar-hi, però, un petit carreró en obres a la dreta em crida l’atenció. Esquivo les muntanyes de terra i les baranes que impedeixen el pas, passo per damunt de fustes que em salven del fang fins arribar al final. És una petita explanada de sorra amb un arbre al centre, just al darrere d’una petita mesquita i d’un cementiri musulmà. Davant, esplèndid, es mostra el Mediterrani. És un mar diferent, com poques vegades l’he vist. Una llengua d’aigua marró d’uns centenars de metres separa les aigües estranyament turqueses de la costa. Més lluny, el mar es transforma de color blau intens, amb caràcter, un blau que es difumina amb el cel ennuvolat formant un continu, on se’m fa impossible veure-hi els límits. De sobte, del minaret de la mesquita comença a sonar l’oració del muetzí. La crida a l’oració musulmana envaeix l’espai i hi incorpora un perfum místic. I és allà, en aquell precís moment, tot sol veient el mar i envoltat del so de la mesquita que me n’adono que el meu viatge a Tunísia ha acabat.

Tunísia (2): Quan el Res ocupa el Tot

Plou. Són només 4 gotes, però plou. Surto desconcertat de la tenda pensant en que poder cauen coses de les palmeres, al cap i a la fi, estic a un oasi. Però no, és pluja. Fa menys d’una hora veia caure el sol sobre les dunes de sorra fina del Sàhara, assegut a dalt de tot de la duna més gran que he trobat, i ara plou. Surto a buscar algú que em pugui dir si això és normal. Al bar hi trobo un home jugant a escacs contra l’ordinador. Té el rei amenaçat, motiu pel qual ni tan sols gira el cap per dir-me amb tota la desgana “is normal is normal”. Surto a sopar, què bo de tant en tant viure al ritme que marca el sol, deixar-se caure al llit quan la foscor absoluta s’apodera de tot i obrir el ulls quan la claror guanya la batalla del matí. A Barcelona, com a gairebé tot arreu, la foscor mai aconsegueix penetrar l’escut que forma la il·luminació de la ciutat, vivim sense mirar el cel, aïllats de l’univers. Aquí, però, el cel es fa gran, enorme, i s’apodera de tot i es fa impossible no mirar-lo. I vius segons el que ell digui, i et resignes a acabar el dia quan la llum va desapareixent.

Un cop sopat, pregunto al cambrer del bar si en algun lloc es poden trobar cerveses. Res em fa més il·lusió que compartir-ne una amb el silenci de l’oasi, envoltat de palmeres i sorra. Deixar passar els segons, els minuts i fondre’m amb la velocitat de la vida al desert. El cambrer em recorda com vesteixen els tuaregs. Em comenta que allà no hi ha cervesa però que si vaig amb ell en podem aconseguir. Pugem al cotxe. Les llums penetren uns metres en la densa foscor absoluta mentre condueixo per camins de sorra, a vegades entre palmeres, a vegades envoltats de petites dunes de sorra fina. En el trajecte m’explica que prové d’un poble a l’oest de Douz. La seva família té l’hostal i el restaurant del poble, però ningú va a dormir allà ja que no té cap atractiu, així que des de fa 4 anys viu a l’oasi guanyant-se la vida. I cada vegada li costa més marxar d’aquell lloc, on els amics són la seva família i la feina el seu dia a dia. Treballa moltes hores, tot el dia de fet, però a un ritme relaxat. Als hiverns una foguera serveix per reunir-se amb els amics a les tardes. Als estius, quan hi ha més turisme, contracta camells.  

Arribem a un petit aparcament. Dos homes vestits com el cambrer xerren enmig de la foscor. En trobar-se tots tres, es saluden inclinant el cap fent una reverència fins que els dos caps es toquen. Aleshores mantenen la postura uns segons fins que es separen. M’ho miro amb certa gràcia, hi ha costums que no són importables de cap de les maneres. Entrem a un petit bar, un dels homes treu cerveses per tots quatre. Ells es tomben als sofàs i comencen a xerrar en algun dialecte berber. Aprofito per donar un tomb. El bar forma part d’un petit càmping totalment buit. El silenci és trencat per un generador llunyà que s’esforça per donar llum durant uns minuts més abans de que tot quedi en el més absolut dels silencis. Sec de cara a l’infinit. La foscor es transforma en un mur impenetrable. Passen els minuts. Sembla que el món s’hagi aturat. Passen els minuts.

6,30 del matí. Surto de l’oasi en direcció a enlloc. Camino esperant que surti el sol. Camino esperant girar el cap i no veure res, sentir-me part del paisatge, difuminar-me i no ser Res. La sortida del sol no és tant maca com esperava degut als núvols. Tot i això, poc a poc hi ha més llum, un vermell difuminat que va pujant per l’horitzó. Silenci. Rastres d’animals nocturns, qui diu que al desert no hi viu res? Petjades, forats a la sorra. Em giro, l’oasi ha desaparegut fa estona, miri on miri veig sorra i dunes. I silenci. Resto quiet uns segons. De sobte, crido. Crido amb totes les meves forces l’alegria que sento per estar aquí. Crido sabent que ningú m’escolta. Crido perquè aquí és on volia arribar i hi he arribat. És gratificant aconseguir un objectiu i quan ho fas s’ha de celebrar!

De tornada cap al nord em paren a un dels incomtables controls militars que hi ha a la carretera. Baixo la finestra, entrego el passaport. L’escopeta és vella. Molt vella. I la tinc davant dels morros. El militar em saluda mentre crida al seu superior. Un home baixet apareix davant la meva finestra. Se li nota que té més rang tot i que impressiona molt menys que l’altre. Em diu si puc apropar dos companys a Douz. No és la meva direcció tot i que compartim un tram de carretera, així que un minut més tard dos militars pugen al darrere. Veuen estranyats la tovallola taronja mullada i les xancletes assecant-se a un dels seients, però somriuen. No parlen gaire. Provo de parlar una mica de futbol, això sempre funciona, però sembla que no els agrada. Un dels dos, el més jove, em parla una estona però no entenc res del que em diu. De la parrafada només entenc “Bora-Bora”. No sé si es refereix a alguna discoteca o a les illes paradisíaques, sigui com sigui em sembla que estem molt lluny de qualsevol de les dues. L’altre, un pèl més gran, parla una mica d’anglès. Em comenta que és nascut a la capital però que porta més d’un any al desert. Quan en compleixi 4 podrà escollir destí, i ell vol tornar a Tunísia perquè li sembla la ciutat més maca del món. Li pregunto pels controls. Diu que estan atents als rebels libis que de tant en tant apareixen per aquelles terres, però que tot està tranquil. 80km més al nord, i després de dos controls militars més, arribem a la carretera principal. Allà ens acomiadem. El més gran dels dos em dóna la mà. Al pujar al cotxe em comenta:

– Don’t go fast, this road is dangerous.

Què maco que l’exèrcit es preocupi per tu! En realitat la carretera no és perillosa, poder no l’ha convençut com condueixo. Són kilòmetres i kilòmetres de sorra, arbustos i poca cosa més. Cartells anuncien el perill de topar amb camells que creuen la carretera. Per sort, els que em trobo pel camí caminen al costat de l’asfalt amb aquella tranquil·litat. De tant en tant, una caseta ven aigua i benzina o apareix algú caminant com si res. Em pregunto què fa algú caminant per aquí a més de 40km del poble més proper. Es diu que al desert sembla que no hi ha ningú però en realitat està ple de gent. Deu ser veritat. Tot i això, jo només faig que pensar en no punxar o tenir una averia greu allà. Passen els kilòmetres i el paisatge canvia poc.

El sud de Tunísia és preciós. Les curses de camells a Douz reuneixen a centenars de persones cada any per veure quin dels camells és el més ràpid o el més resistent. Els joves del poble es llueixen davant el públic reunit prop del palmerar amb les seves motos petites i sorolloses mentre sona la música tradicional i creix l’expectació quan el primer dels participants s’apropa al final. El guanyador és felicitat per tothom i el camell és recompensat durant tot l’any. El llac salat de Chott el-Jérid impressiona, et fa sentir petit, minúscul davant la immensitat. La caiguda del sol sobre la superfície infinita de sal, les ciutats centrades en els oasis, els autoestopistes, els camells creuant la carretera. El sud de Tunísia és preciós. La seva gent ha après a viure en un ambient difícil, sabent que per molt complicat que sigui el camí cal seguir avançant. Sabent que, per molt gran que sigui la següent duna, sempre sempre hi ha una manera d’esquivar-la i seguir endavant.

Tunísia (1): Rumb al sud per camins inesperats

Surt el sol a Houmt Souk. Em llevo, preparo les coses i marxo a la dutxa. Els lavabos són bastant humiliants, les parets que separen els lavabos i les dutxes són tant baixes que gairebé permeten veure el del costat emmerdat en les seves històries. Per no parlar de les olors, una fortor que no tinc paraules ni voluntat per descriure. L’hostal és preciós, això si. És un edifici de construcció típica de la zona, de més de 400 anys segons em comenta el propietari. De secció quadrada, està format per un pati interior i dos pisos que el voregen, amb arcs davant de cadascuna de les habitacions que donen al pati. Les parets estan pintades de color blanc i les portes i les finestres de color blau. El pati està molt ben cuidat. Al centre, una palmera impregna de caràcter mediterrani l’ambient mentre que les enfiladisses florides grimpen per les parets. El responsable de l’harmonia de tot plegat és un senyor molt vell, de cara arrugada i ulls petits però intensos, vestit amb gel·laba¹ marró, que camina gairebé a la velocitat que creixen les seves plantes. Em va fascinar quan el vaig veure i vaig dir que si sense dubtar-ho. En part per l’edifici, en part perquè val 6 dinars la nit, uns 3 euros, esmorzar inclòs. Evidentment, dels lavabos no en vam parlar. Mentre perdo el temps buscant l’aigua calenta, penso en que segons la meva idea inicial de viatge  avui hauria de ser a uns 30km d’Algèria i, en canvi, estic a menys de 100km de Líbia. Els cartells a les carreteres indicant la direcció per anar a Trípoli em recorden la sensació que tens al viatjar de que les coses que tant has llegit o vist es converteixen en realitat, apareixen davant teu i les pots tocar. Quan has tingut la sort de viatjar a algun lloc una petita part de tu s’hi queda per sempre més, com si la teva ànima es dividís en petites porcions i a cada lloc on t’has sentit viu i lliure hi deixés una part de record, per recordar-te que aquest jo viu i lliure existeix per molt que la vida diària l’obligui a amagar-se dins teu.

Llevar-me avui aquí i no allà és el resultat de la combinació de molts factors. Quan viatges sol i sense rumb fix qualsevol cosa et pot fer desviar del camí: una conversa interessant, bones sensacions a algun lloc o el simple estat d’ànim amb el que et lleves. Cada dia i en cada moment tens la possibilitat de moldejar el viatge per fer-lo encara més teu. Aquesta llibertat t’obliga a estar pensant sempre en on dormiràs, on aniràs i com hi aniràs. I és aquesta indefinició total i aquesta improvització diària la que aporta més intensitat a tot plegat. Viatjar no és sinó viure amb tota intensitat la quotidianitat de la vida d’altres persones.

Viatjo acompanyat d’una guia, indispensable en aquests casos, i dos llibres, La lección tunecina, de Sami Naïr i Los caminos perdidos de África, de Javier Reverte. El primer intenta explicar la dictadura mafiosa que va governar el país i les raons per les quals la revolució al món àrab va començar precisament aquí, a un dels països musulmans més avançats, i no a altres amb on les llibertats individuals estan més restringides. El segon, és la tercera part de la més que recomanable trilogia dels viatges de l’autor per Àfrica. En aquest cas, el viatge transcorre per Etiòpia, el Sudan i Egipte seguint el riu Nil. Llegir Javier Reverte no fa sinó adonar-te de que el teu viatge és una minúcia i que la solitud que puguis sentir en alguns moments és més que relativa. Així que en els moments més baixos el llegeixo i li faig companyia viatjant més sud seguint els camins imprevisibles de l’Àfrica més intensa.

A Tunísia molt poca gent parla anglès, i molta menys encara parla castellà. A l’autobús entre la capital i Kairouán, la quarta ciutat santa pels musulmans, vaig conèixer en Mongi, un personatge entranyable. Vestit amb gel·laba fosca, llarga barba i mirada penetrant, l’atzar ens va asseure junts a l’autobús, ell amb el seu fill als genolls i jo amb la motxilla sota les cames. Vam xerrar durant les més de dues hores que va durar el viatge. Home de profunda espiritualitat i totalment entregat a l’islam, parlava un anglès deliciós i un castellà més que respectable. Vam parlar de l’Islam, del país i la revolució, de Mohamed Bouazizi, de l’espiritualitat i dels seus dos viatges a La Meca. Quan parla de la ciutat santa li brillen els ulls i li canvia la veu. Això si, detesta els radicalismes i es confessa home de món i servidor de Déu. Arribem a destí quan comença a fer-se fosc, l’estació està a les afores de la ciutat, on els carrers són de sorra i la brutícia guanya protagonisme. Les afores de les ciutats acostumen a ser lletges i impersonals, el que passa és que no sempre hi arribem. En Mongi em fa 4 petons, tal i com fan els homes aquí, i em diu somrient:

– Estic content, Alá m’ha enviat el meu germà català per trobar-nos avui al bus.

Té un somriure simpàtic. Encantat li hagués dit que si i hagués marxat, però no sempre he tingut la oportunitat de parlar amb tanta sinceritat amb un musulmà tant devot. Penso que la conversa es mereix alguna cosa més que un si impersonal, així que provo sort contestant:

– Em sap greu, a mi no m’ha enviat Alá, m’ha portat Tunisair.

Riu i fa que si amb el cap. De sobte, torna el posat seriós i contesta, com si fos una obvietat i jo fos el culpable de no haver-ho entès abans:

– I qui creus que pilota els avions?

A l’acomiadar-nos, li demano pel camí per arribar a la medina. Em diu que n’hi ha dos, el curt i l’espiritual. Així que carregat amb la motxilla i ja fent-se fosc recorro els carrers de Kairouán pel camí més espiritual i, evidentment, molt més llarg. Passo per davant d’una petita plaça mal cuidada, on hi ha el mausoleu d’algú que no he acabat d’entendre si és el besnét de Mahoma o el rebesavi d’en Mongi. Dos nens em persegueixen pel carrer dient-me coses que no entenc, quan em giro i els espanto s’amaguen darrera el primer que troben sense poder amagar les riallades, i tornen a sortir en quan em giro i segueixo el meu camí. Una estona més tard, dels minarets de les mil i una mesquites de Kairouán ressonen els càntics dels muetzins cridant a resar, mentre enfilo els últims metres fins a l’hostal, just davant de l’entrada a la medina, on em refugio dels nens, del soroll de les motos i de l’espiritualitat del camí.

Viatjant més al sud, des de la finestra del louage² observo paradetes de venda de benzina i de menjar en mig de la infinitat dels camps d’oliveres. Als pobles, les ovelles pasturen pels carrers i els camps mentre les seves amigues i familiars pengen d’una pota obertes en canal dels sostres de les terrasses dels bars, on la gent pren tè amb menta i fuma cachimbes de poma. Dos homes netegen a bastonades una estora que desprèn una llengua marronosa que, junt amb el fum dels cotxes i els autobusos, salpebra les ovelles llestes per ser transformades en chawarma. El louage s’atura uns metres més enllà. Un home baixa i es perd entre els carrers del poble. Passats uns minuts sense cap moviment, comencen les discussions entre els passatgers. Parlen en àrab i es discuteixen amb el conductor, suposo que per l’espera a qui ha marxat i encara no ha tornat. La gent de Tunísia té una certa tendència a la discussió. Sovint, ja sigui a bars, pel carrer o als louages he vist discussions, mai he entès els motius perquè no entenc què diuen, però no crec que necessitin masses motius per iniciar una conversa pujada de to. Torna el passatger amb dues bosses enormes plenes. Les col·loca entre els pobres passatgers de la última fila i prosseguim el camí amb els ànims més calmats. Abans, però, una dona llença el bolquer brut del seu fill per la finestra davant la mirada desinteressada dels vianants.

Esmorzo al pati de l’hostal observant la calma que s’hi respira sense altres clients que jo mateix. El sol comença a aparèixer rere els murs blancs del segon pis. Es va fent tard i tinc molt camí per endavant. El desert resta impassible a les visites, segur de ser un dels llocs més inhòspits on anar, cruel amb qui hi viu i tant gran que dilueix les persones dins seu i les transforma en Res. I aquest sentiment de ser Res enmig del desert, ni que sigui per un instant, és el meu objectiu d’aquest viatge.

(escrit entre el 25 i el 26 de desembre de 2011)

 ¹ “chilaba” en castellà

² furgoneta que s’utilitza per desplaçaments més o menys curts com a servei alternatiu a l’autobús. No tenen horari, quan s’omplen marxen.

Bon nadal al Nadal, i fins l’any vinent

Deixo el llibre damunt el mostrador. La caixera l’agafa i llegeix el títol mentre passa el codi de barres. Cap expressió al seu rostre. No és nou, no compro res que no hagin comprat centenars de persones abans. Mentre pago, tafanejo unes Moleskine i uns clauers de goma en forma de bola del món, en els que Espanya és un triangle mal fet que apunta directament cap a Àfrica. Jo diria que això més aviat és contra-direcció, però tant se val. Em torna el llibre embolicat amb un sobre, però no espero ni tan sols arribar a la porta per començar-lo a fullejar. Abans de sortir, un últim cop d’ull al taulell dels anuncis de viatges: voltes al món, ruta de les espècies, uns mesos per Austràlia o informació sobre Mongòlia. En fi, hi ha coses que són una tortura mirar-les però no les podem deixar de fer una vegada rera l’altra. Somio en penjar jo alguna vegada un anunci així en aquest taulell. Abans de que em comenci a posar nerviós i a evidenciar el fracàs estrepitós de la meva vida giro el cap. Avui no toca, avui si que tinc llibre nou. Surto a la Gran Via, guardo el llibre a la moto i enfilo cap a casa. Giro per Rambla Catalunya fins la Plaça Catalunya. A l’esquerra, el Corte Inglés ja està disfressat amb el vestit de llums des de fa dies, però més curt i amb menys llums que altres anys, sembla que la crisi afecta però no tant com per desvestir-se del tot. Deixo el Nadal a l’esquerra i uns minuts després arribo a casa, deixo el llibre al menjador i pujo les escales  fins les golfes. Vaig fins al mapa del món enganxat sobre una placa de suro, trec la xinxeta vermella de Tunísia i en poso una de blanca. En unes setmanes serà blava. Fi del ritual. Felicitat.

Quan una rutina es converteix en ritual? Com bé diuen, “la felicitat està amagada a la sala d’espera de la felicitat”, així que des del moment en el que pitjo el botó “comprar” el bitllet d’avió fins que la xinxeta blanca és col·locada al seu lloc, es generen un seguit d’accions successives i ben estudiades, un ritual no tant freqüent com m’agradaria, que es desenvolupa en un context de felicitat previ al viatge. Això si, aquesta sensació és gairebé contrària quan la visita a l’Altair es produeix només per tafanejar o perdre hores llegint guies, llibres o mirant mapes. La meva tieta Mari em va ensenyar aquesta llibreria, i gràcies a ella he descobert una felicitat tant intensa al comprar una guia com una depressió tant desesperant quan només faig d’espectador dels que ho fan. Sigui com sigui, moltes gràcies.

Aquest any li faré una finta al Nadal, quan més intens sigui més lluny seré d’aquí, faig un pas al costat per guanyar perspectiva de tot plegat i escollir el camí més adient. Diuen que els anys imparells acostumen a ser pitjors que els parells. No és gaire creïble però en el meu cas és cert. Així doncs, arreveure 2011 i benvingut 2012, estic segur que començaré l’any sense ressaca ni grans promeses impossibles, però no per això amb menys ganes d’exprimir-te al màxim. A tota la resta, una abraçada ben forta i que passeu uns magnífics dies. No tingueu cap dubte: el 2012 serà el nostre any.

“La revolución de los jazmines”: el milagro tunecino del mártir Mohamed Bouazizi

17 de Diciembre de 2010. Sidi Bouzid, un tranquilo pueblo del interior de Túnez. Los niños corren por la avenida Mohamed V en dirección al colegio mientras algunos hombres toman té tras la visita a la mezquita Abu Bakr Assedik.  Parece un viernes normal. Un hombre y una niña pequeña salen de su casa. Él, Mohamed Bouazizi, 26 años, ingeniero informático y ella, su hermana pequeña que va al colegio. Mohamed es el mayor de 7 hermanos y el único que trae dinero a casa tras la muerte de su padre cuando él tenía 10 años. Ha estudiado informática, pero como para la mayoría de jóvenes tunecinos eso no significa absolutamente nada. A diario docenas de jóvenes de Sidi Bouzid acuden a los centros de gobernación con sus títulos en mano para pedir un empleo que nunca llega, así que Mohamed vive de la venta ambulante de frutas y verduras. Parece un viernes normal.

Túnez ha sido gobernado desde 1987 por Zine El Abidine Ben Ali. Tras un inicio en el que limitó el número de mandatos y ejerció una política social basada en la creación de un fondo destinado a los más pobres y de un sistema de seguridad social, con el paso de los años su poder ha ido en aumento hasta no conocer límites. La prohibición de los partidos de izquierda y de los no afines al régimen ponen en duda los resultados electorales obtenidos hasta la fecha, en los que Ben Ali roza o supera siempre el 90% de los votos. Aumento del precio de los alimentos básicos, subida del paro que mantiene muchas familias con ingresos casi inexistentes, arrestos multitudinarios a los críticos con el régimen, perpetuidad en el cargo, dominio sobre la prensa y los sindicatos…la dictadura tunecina.

Mohamed coloca su puesto de venta. Sitúa las verduras y limpia la fruta para que reluzca. Los ingresos apenas dan para mantener a toda su familia, pero no hay otra cosa que hacer más que acudir día tras día a la cita con su carrito y sus frutas y verduras. Parece un viernes normal. Aún así, el día se empieza a torcer con la llegada de dos policías, quieren saber si Mohamed tiene licencia para la venta ambulante. No la tiene. Tras una fuerte discusión en la calle, la policía confisca el carro. Mohamed sabe que sin su carro no hay dinero para su familia, así que decide presentarse en el ayuntamiento para reclamar que le devuelvan sus pertenencias. Ante la negativa, Mohamed Bouazizi, harto de vivir en un país sin trabajo, sin justicia y sin libertad, en un país gobernado por una dictadura corrupta que no ofrece futuro a los jóvenes, y desesperado por haberse sentido humillado, decide quemarse públicamente frente al Ayuntamiento. Convertido en antorcha humana, da unos pocos pasos antes de caer de rodillas, apoyando sus manos en el suelo. Finalmente, se desploma.

Mientras es trasladado al hospital decenas de vecinos protestan en las calles en solidaridad con Mohamed. Aquí podría haber terminado la historia, pero la verdad es que precisamente aquí es donde todo empieza. Ese 17 de Diciembre de 2010, ese viernes normal en Sidi Bouzid empezó a cambiar la historia de Túnez y de todo el mundo árabe. La Primavera Árabe ha llegado.

(añadido en enero de 2012)

Viajo a Túnez en diciembre de 2011. Mohamed Bouazizi es venerado en eslógans, pintadas y banderas por todo el país. Compro unas postales. La cara de Mohamed y su carrito de frutas y verduras son los protagonistas de los sellos, con el título de “Revolución de la Dignidad”. No hay y nunca habrá sellos suficientes para homenajear a todos los sacrificados de esta revolución. Gracias a todos ellos y a ellas hoy millones de tunecinos y tunecinas disfrutan de un país más libre, menos corrupto, más digno.