Sobre el reciclatge i algunes decepcions

Un recent estudi de l’OCU conclou que menys del 20% dels electrodomèstics que llencem per a reciclar arriba realment als centre de reciclatge corresponent. I això tenint en compte que cada vegada que comprem un producte una part del preu va destinat precisament a que sigui reciclat. Les empreses encarregades de fer-ho, les SIG, són teòricament fundacions o associacions sense afany lucratiu, que reben els diners que nosaltres paguem cada vegada que comprem alguna cosa i els inverteixen en reciclar els productes. I aquest més del 80% d’electrodomèstics que no arriben on tocaria, on van a parar? és un forat negre, poder dóna alguna pista el fet que algunes d’aquestes SIG acreditin en menys de dos anys fons superiors als 30 milions d’euros.

És a dir, nosaltres comprem un producte, al preu del qual ja ve inclòs el cost corresponent a ser reciclat. Un cop li hem donat ús portem el producte on toca, i els que reben aquesta part del preu del producte en fan alguna cosa que no el recicla però dóna grans beneficis. En aquest sentit, es lògic qüestionar-se el perquè del reciclatge domèstic, ja que no només paguem, sinó que també separem, ho portem on toca i altres se’n beneficien doblement. De tant en tant surten notícies relacionades amb empreses que no reciclen i es limiten a pagar multes irrisòries. I així estan els nostres rius i els nostres mars i el nostre entorn. Perquè el major dels mals de tot això és el mal medioambiental, que no es paga amb diners, i és gairebé invisible fins que ja no té solució.

Un exemple molt “graciós” de tot això és el ja anomenat “Vuitè continent”. Una enorme acumulació de brossa que degut a les corrents marines s’ha anat acumulant al Pacífic. Recents estudis calculen que pesa més de 3,5 milions de tonelades i ocupa una superfície major que un terç de tot Europa (de fet, es pot veure en imatges satelitals. Foto:beatriz299). En breu es faran visites turístiques a veure el munt de plàstics als mig del mar. Si no, temps al temps. Com diu el Sr.Chinarro:

“He visto en Google Earth un sexto continente:
botellas, trastos y presentes
flotan en un remolino, creo que es divino,
yo me alegro por mis competidores.
Ay, señores, ¿qué esperaban encontrar?
Vacaciones en los plásticos del mar.”

Com tanta gent, jo faig el petit esforç de reciclar tot el que puc a casa. Com que sóc un mandrós, se m’acumulen bosses de colors a rebessar, pots plens d’oli fregit i mobles i neveres antics fins que ja no hi cap res més i m’animo a baixar-ho al contenidor o portar-ho al punt verd. Si, sóc un mandrós, però reciclo el que puc, i ho faig no només perquè em diuen que ho fagi sinó perquè hi crec. Com tothom faig el petit esforç i no demano res a canvi. Vaja, en realitat si. Si jo em comprometo a reciclar vull que qui s’encarrega de fer-ho ho fagi de veritat i no fagi negoci d’això, que qui contamina més es comprometi a fer-ho i no es limiti a pagar les sancions, que no recaigui només en els ciutadans la responsabilitat de cuidar el medi ambient.

Barrejant 2011 a Sant Boi de Llobregat

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Sant Boi el Barrejant 2011, amb el títol “El món pot canviar però no ho farà sol“. Que el món pot i ha de canviar n’estic conveçut, el que em provoca més mal de cap és pensar cap a on canviarà tenint en compte les persones i els mecanismes que avui en dia podrien dirigir el canvi.

Ah no, calla, llegint una mica més a la web del Barrejant explica que “ les activitats inclouen una crida a la ciutadania perquè prengui consciència de les desigualtats i la pobresa que hi ha a moltes parts de món i adquireixi un compromís clar de treballar per canviar aquesta situació injusta“. Ja fa molt de temps que sentim i veiem per tot arreu les desigualtats que hi ha al món i, francament, com més vegades ho sento més vegades escolto que aquestes desigualtats cada vegada van a més. Vol dir això que per molt que ens esforcem no aconseguim prendre consciència seriosament del problema? S’aconseguirà alguna vegada o “l’entropia insolidària” ens vencerà?

Els actes del Barrejant van començar el divendres amb la conferència de l’Arcadi Oliveres, titulada “Per què cal canviar el món“. Paraules clares, molts exemples, xifres concretes, noms dels culpables i alguna idea un pèl demagògica en un discurs que anava posant els pèls de punts als assistents. L’Arcadi és d’aquelles persones que donen arguments als que no en sabem massa per debatre amb els populistes i rebatre els rumors malintencionats, mirar de donar la volta a les notícies i despertar una energia adormida que ens va fer sortir a tots una mica trempats amb la idea de canviar el món.

El Barrejant és d’aquells actes ben treballats, senzills però molt intensos. Lluny de les grans fires, permet gaudir un cap de setmana rodejat de projectes que intenten millorar un trocet de món, de bones idees i bones voluntats. Nicaragua, Haití, Cuba, Senegal…..quina gran feina que es duu a terme a tots aquests llocs i que poc que ens enterem els que vivim aquí! Fent el tafaner entre les diferents ONG’s recordo les meves experiències com a cooperant i no puc més que reconèixer que trobo necessària una repensada general dels conceptes de cooperació per al desenvolupament i de la feina que les ONG’s realitzen tant aquí com allà.

El Barrejant té la virtut de pujar-nos els nivells de cooperació i solidaritat durant uns dies, d’agafar forces, debatre i pensar idees per millorar el futur, de sentir-nos útils i amb ganes de combatre tot allò que ens sembla injust. Però la gran majoria ens relaxem i el dilluns següent és com el dilluns anterior, fins a la propera ocasió en la que algú ens atura en el nostre dia a dia frenètic i ens recorda que tenim la obligació de fer alguna cosa més que queixar-nos de tot i de tothom. Té això a veure amb l’augment de les desigualtats i la pobresa al món? Poder si tots i totes estiguéssim cada dia al peu del canó amb les idees clares i actuant conscientment tot aniria millor. Mentre alguns seguim desviant-nos del camí cada dilluns, sempre ens anirà bé que de tant en tant ens col·loquin al lloc i ens tornin a administrar la dosi. El dia que això no sigui així no caldrà el Barrejant, però com això queda lluny benvingut siguis, per mi com si cada setmana hi vols ser.

Hola amigo, hola mujer

“Hola amigo, hola mujer”. Així ens rep a Marrakesh l’home que ens acompanya fins al riad entre els carrerons foscos de la medina. “Yo no cobro dinero, solo acompaño” ens deia mentre insistíem que no calia que ens guiés per aquell inmens laberint pel qual anàvem perduts feia estona. I és que qui no s’ha perdut alguna vegada per una medina marroquina és que no hi ha estat de debò. A l’arribar al riad, el noi de recepció ens indica que hem de pagar al nostre amic 3 euros pels serveis. I això només és un petit exemple de com funciona tot al Marroc.

Un home molt vell em veu fent fotos i em convida a entrar a les drassanes de Essaouira per ensenyar-me com fan els vaixells, com tallen la fusta i fan els motllos. És un espectacle veure l’esquelet de fusta fet a mà d’aquells vaixells que uns mesos després acabaran plens de peix com tota la resta. A l’acabar l’explicació posa la mà esperant uns quants Dirhams. Un noi esquifit ens acompanya esperant-nos a les cantonades del barri jueu de Marrakeich mentre ens fa passar per carrerons fins arribar als carrers més amples i plens de botigues. Ens comenta que li agrada parlar castellà per practicar-lo, però que no vol res a canvi. A l’arribar a la seva feina ens convida a parlar amb el venedor d’espècies just al davant a veure si ens animem a desfer alguna d’aquelles piràmides perfectes de safrà, curry o additius del cous-cous. 

El Marroc és una experiència inolvidable, una borratxera de noves sensacions només obrir els ulls i despertar-te en un petit oasi de silenci enmig de la gran urbe caòtica, bruta, sorollosa i alhora mística, fabulosa, de conte. Cada carrer et transporta en el temps fins a una època en la que la ciutat es transforma en un enorme mercat al carrer, on els ases dominen l’espai viari i on els turistes som assaltats per venedors de tota mena i dropos amb intencions que millor no conèixer. El disseny dels seus palaus, els colors dels mosaics, les senefes de fusta fetes a mà….tot evoca a un passat gloriós producte de la venda d’espècies, quan el sucre valia tant que els palaus es cobrien d’or i marbre i quan la terra de saadies era cobdiciada i no rebutjada per Europa. D’aquesta època gloriosa no en queda més que una decadència fabulosa.  

El Marroc és això i molt més. També és un país on les dones vesteixen amb burka i pateixen una descriminació terrible en drets, on els nens omplen els carrers en hores d’escola i els analfabets superen els que no ho són.  No, no és el paraís. Als barris vells de les ciutats, a les medines, les condicions de vida són medievals i no tots tenen la sort de vendre’s el riad a algun europeu bohemi. Diuen que les coses poc a poc van canviant, que les condicions de vida dels marroquins i les marroquines milloren a bon ritme, que els drets d’uns i altres s’equiparen. Estarem atents. Mentrestant, seguiré gaudint sempre que pugui d’aquesta meravella que tenim al costat de casa, d’aquest salt fabulós en el temps, recomanable, imprescindible. Cau el sol a Essaouira, em ve al cap aquella cançó de l’Ismael Serrano:

“Ríos de humanidad huyendo
del frío y del hambre
sueñan con llegar muy lejos,
quizás solo hasta mañana.
Ya no recuerdas los trenes
que partían de aquí
cargados con tu esperanza
hacia la vieja Alemania.

Se rompen las cáscaras
de nuez contra tus costas.
Y el estrecho es un abismo
que salva a la vieja Europa.
¿De qué? ¿Ya no recuerdas?
Pueblo emigrante,
enfermo de amnesia.”

Potser si que és així, potser no. Potser això és pintar tot plegat d’un rosa massa llafiscós, poder no és més que el sentiment humà de voler ajudar a qui ens demana ajuda i la necessita. Poder ningú té la raó del tot, poder el millor sigui que ens adonem d’una vegada que no tothom pot viure com nosaltres, i que si volem seguir a millor algú sempre anirà a pitjor. Reclamar els béns i després refusar les persones és hipòcrita, però qui més hipòcrita que nosaltres, que gaudim dels plaers del món durant l’agost, tornant al cau on ens trobem segurs durant la resta de l’any  i on no volem que hi vingui ningú més que els que vam marxar.

23 de setembre de 2001

Algú una vegada em va dir: “La teva mare t’estima tant i tant que et pariria cada dia si pogués”. D’això ja fa molts anys i des d’aleshores les coses han canviat molt. Ara ja fa deu anys d’aquell 23 de setembre de 2001 en el que els teus ulls van brillar per darrera vegada i amb les meves pròpies mans te’ls vaig tancar, des d’aquell instant en el que vaig sortir corrents de l’habitació per buscar el papa i dir-li la notícia, amb el cor apunt d’explotar de nervis i la sensació de que allò no podia estar passant. Deu anys és molt de temps per algunes coses però no per oblidar-te, ni per evitar que cada dia hagis aparegut al meu cap. I estic segur que així serà fins al final.

Des d’aleshores poques coses, mai suficients com per tenir el convenciment de que estàs orgullosa de mi. T’imagino asseguda a un banc agafada de la mà del papa, somrient veient com la Laura i jo anem fent de la millor manera possible, sabent que el poc temps que vas estar amb nosaltres vas fer les coses molt bé. Amb 19 anys ja en vaig tenir suficient per saber que eres les millor de totes les mares possibles, perquè passen els anys i tot allò que em vas ensenyar volent o sense voler segueix present i em segueix ajudant dia a dia.

Siguis on siguis espero que el que vegis no et desagradi del tot, si més no procuro fer les coses el millor que sé. Canviaria tot el que tinc per una abraçada teva, ja ho saps, si no pot ser ara doncs no et moguis de lloc que algun dia jo també hi aniré. Mentrestant em conformo en tenir-te al meu cap i donar-te vida amb els meus records, casi sempre els mateixos, massa pocs pel meu gust, però que et mantenen viva com sempre, alegre com sempre, lluitadora com sempre. Que en vinguin deu més, que per molts anys que passin tu sempre hi seràs.

Cantando guantanamera

%d bloggers like this: