Hola amigo, hola mujer

“Hola amigo, hola mujer”. Així ens rep a Marrakesh l’home que ens acompanya fins al riad entre els carrerons foscos de la medina. “Yo no cobro dinero, solo acompaño” ens deia mentre insistíem que no calia que ens guiés per aquell inmens laberint pel qual anàvem perduts feia estona. I és que qui no s’ha perdut alguna vegada per una medina marroquina és que no hi ha estat de debò. A l’arribar al riad, el noi de recepció ens indica que hem de pagar al nostre amic 3 euros pels serveis. I això només és un petit exemple de com funciona tot al Marroc.

Un home molt vell em veu fent fotos i em convida a entrar a les drassanes de Essaouira per ensenyar-me com fan els vaixells, com tallen la fusta i fan els motllos. És un espectacle veure l’esquelet de fusta fet a mà d’aquells vaixells que uns mesos després acabaran plens de peix com tota la resta. A l’acabar l’explicació posa la mà esperant uns quants Dirhams. Un noi esquifit ens acompanya esperant-nos a les cantonades del barri jueu de Marrakeich mentre ens fa passar per carrerons fins arribar als carrers més amples i plens de botigues. Ens comenta que li agrada parlar castellà per practicar-lo, però que no vol res a canvi. A l’arribar a la seva feina ens convida a parlar amb el venedor d’espècies just al davant a veure si ens animem a desfer alguna d’aquelles piràmides perfectes de safrà, curry o additius del cous-cous. 

El Marroc és una experiència inolvidable, una borratxera de noves sensacions només obrir els ulls i despertar-te en un petit oasi de silenci enmig de la gran urbe caòtica, bruta, sorollosa i alhora mística, fabulosa, de conte. Cada carrer et transporta en el temps fins a una època en la que la ciutat es transforma en un enorme mercat al carrer, on els ases dominen l’espai viari i on els turistes som assaltats per venedors de tota mena i dropos amb intencions que millor no conèixer. El disseny dels seus palaus, els colors dels mosaics, les senefes de fusta fetes a mà….tot evoca a un passat gloriós producte de la venda d’espècies, quan el sucre valia tant que els palaus es cobrien d’or i marbre i quan la terra de saadies era cobdiciada i no rebutjada per Europa. D’aquesta època gloriosa no en queda més que una decadència fabulosa.  

El Marroc és això i molt més. També és un país on les dones vesteixen amb burka i pateixen una descriminació terrible en drets, on els nens omplen els carrers en hores d’escola i els analfabets superen els que no ho són.  No, no és el paraís. Als barris vells de les ciutats, a les medines, les condicions de vida són medievals i no tots tenen la sort de vendre’s el riad a algun europeu bohemi. Diuen que les coses poc a poc van canviant, que les condicions de vida dels marroquins i les marroquines milloren a bon ritme, que els drets d’uns i altres s’equiparen. Estarem atents. Mentrestant, seguiré gaudint sempre que pugui d’aquesta meravella que tenim al costat de casa, d’aquest salt fabulós en el temps, recomanable, imprescindible. Cau el sol a Essaouira, em ve al cap aquella cançó de l’Ismael Serrano:

“Ríos de humanidad huyendo
del frío y del hambre
sueñan con llegar muy lejos,
quizás solo hasta mañana.
Ya no recuerdas los trenes
que partían de aquí
cargados con tu esperanza
hacia la vieja Alemania.

Se rompen las cáscaras
de nuez contra tus costas.
Y el estrecho es un abismo
que salva a la vieja Europa.
¿De qué? ¿Ya no recuerdas?
Pueblo emigrante,
enfermo de amnesia.”

Potser si que és així, potser no. Potser això és pintar tot plegat d’un rosa massa llafiscós, poder no és més que el sentiment humà de voler ajudar a qui ens demana ajuda i la necessita. Poder ningú té la raó del tot, poder el millor sigui que ens adonem d’una vegada que no tothom pot viure com nosaltres, i que si volem seguir a millor algú sempre anirà a pitjor. Reclamar els béns i després refusar les persones és hipòcrita, però qui més hipòcrita que nosaltres, que gaudim dels plaers del món durant l’agost, tornant al cau on ens trobem segurs durant la resta de l’any  i on no volem que hi vingui ningú més que els que vam marxar.

23 de setembre de 2001

Algú una vegada em va dir: “La teva mare t’estima tant i tant que et pariria cada dia si pogués”. D’això ja fa molts anys i des d’aleshores les coses han canviat molt. Ara ja fa deu anys d’aquell 23 de setembre de 2001 en el que els teus ulls van brillar per darrera vegada i amb les meves pròpies mans te’ls vaig tancar, des d’aquell instant en el que vaig sortir corrents de l’habitació per buscar el papa i dir-li la notícia, amb el cor apunt d’explotar de nervis i la sensació de que allò no podia estar passant. Deu anys és molt de temps per algunes coses però no per oblidar-te, ni per evitar que cada dia hagis aparegut al meu cap. I estic segur que així serà fins al final.

Des d’aleshores poques coses, mai suficients com per tenir el convenciment de que estàs orgullosa de mi. T’imagino asseguda a un banc agafada de la mà del papa, somrient veient com la Laura i jo anem fent de la millor manera possible, sabent que el poc temps que vas estar amb nosaltres vas fer les coses molt bé. Amb 19 anys ja en vaig tenir suficient per saber que eres les millor de totes les mares possibles, perquè passen els anys i tot allò que em vas ensenyar volent o sense voler segueix present i em segueix ajudant dia a dia.

Siguis on siguis espero que el que vegis no et desagradi del tot, si més no procuro fer les coses el millor que sé. Canviaria tot el que tinc per una abraçada teva, ja ho saps, si no pot ser ara doncs no et moguis de lloc que algun dia jo també hi aniré. Mentrestant em conformo en tenir-te al meu cap i donar-te vida amb els meus records, casi sempre els mateixos, massa pocs pel meu gust, però que et mantenen viva com sempre, alegre com sempre, lluitadora com sempre. Que en vinguin deu més, que per molts anys que passin tu sempre hi seràs.

Cantando guantanamera

%d bloggers like this: